PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES

Aquesta pràctica és a nivell individual. Després de conèixer quines són les tres actituds rogerianes, es tracta de fer una reflexió sobre un documental que vam veure a l’aula titulat “Pensant en els altres”, del programa “60 minuts”.

INTRODUCCIÓ                                                                                                    

Abans, però, parlaré de Carl Rogers i la seva teoria i teràpia:

Biografia de Carl Rogers

Carl Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 en un suburbi de Chicago, essent el quart de sis fills. El seu pare va ser un exitós enginyer civil i la seva mare mestressa de casa i devota cristiana.

Quan Rogers tenia 12 anys, la seva família es va traslladar a 30 milles de l'oest de Chicago, i seria aquí on passaria la seva adolescència. Amb una estricta educació i molts deures, Carl seria més aviat solitari, independent i auto-disciplinat.

Va anar a la Universitat de Wisconsi a estudiar agricultura. Durant aquesta època, va ser un dels 10 seleccionats per visitar Beijing per el “World Student Christian Federation Conference” per sis mesos. Carl comentava que aquesta experiència va ampliar tant el seu pensament que va començar a dubtar sobre algunes teories bàsiques de la seva religió.

Després de graduar-se, es va casar amb Helen Elliot, es va mudar a Nova York i va començar a assistir al Union Theological Seminary, una famosa institució religiosa liberal. La pèrdua de la religió seria, per descomptat, el guany de la psicologia: Rogers es va canviar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia i va rebre el seu doctorat el 1931. 

El 1940 se li va oferir la càtedra completa a Ohio. Més tard, en 1945 va ser convidat a establir un centre d'assistència a la Universitat de Chicago. Aquí, l’any 1951, va publicar el seu major treball, la Teràpia Centrada en el Client, on parlaria dels aspectes centrals de la seva teoria.

El 1957 va tornar a ensenyar a la Universitat de Wisconsi. El 1964 va acceptar feliç una plaça d'investigador en La Jolla, Califòrnia. Allà feia teràpies, va realitzar bastants conferències i va escriure, fins a la seva mort l’any 1987.

Carl Rogers

A la pràctica anterior, de la Psicologia Humanista, ja vam parlar sobre Rogers, i ara aprofundirem en aspectes de la seva teoria:

La teoria de Rogers és de les clíniques, basada en anys d'experiència amb pacients. Rogers considera a les persones com bàsicament bones o saludables, o almenys no dolentes ni malaltes. En altres paraules, considera la salut mental com la progressió normal de la vida, i entén la malaltia mental, la criminalitat i altres problemes humans, com a distorsions de la tendència natural. 

En aquest sentit, no és només simple, sinó fins i tot elegant! En tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola “força de vida” que anomena la tendència actualizant. Aquesta es pot definir com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins al major límit possible. No estem parlant aquí només de sobreviure: Rogers entenia que totes les criatures desitgen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit no serà per falta de desig.

Rogers resumeix en aquesta gran única necessitat o motiu tots els altres motius que els altres teòrics esmenten. Ens pregunta: Per què necessitem aigua, menjar i aire?; per què busquem amor, seguretat i un sentit de la competència? per què, de fet, busquem descobrir nous medicaments, inventar noves fonts d'energia o fer noves obres artístiques?. Rogers respon: perquè és propi de la nostra naturalesa com a éssers vius fer el millor que puguem.

És important en aquest punt tenir en compte que Rogers ho aplica a totes les criatures vivents. De fet, alguns dels seus exemples més primerencs inclouen algues i fongs! Pensem-hi detingudament: No ens sorprèn veure com les enfiladisses es busquen la vida per ficar-se entre les pedres, trencant tot al seu pas; o com sobreviuen els animals en el desert o en el gèlid pol nord, o com creix l'herba entre les pedres que trepitgem?

També, l'autor aplica la idea als ecosistemes, dient que un ecosistema com un bosc, amb tota la seva complexitat, té molt major potencial d'actualització que un altre simple com un camp de blat de moro. Si un simple bestiola s'extingís en un bosc, sorgiran altres criatures que s'adaptaran per intentar omplir l'espai; d'altra banda, una epidèmia que ataqui a la plantació de blat de moro, ens deixarà un camp desert. El mateix és aplicable a nosaltres com a individus: si vivim com cal, ens anirem tornant cada vegada més complexos, com el bosc, i per tant més flexiblement adaptables a qualsevol desastre, sigui petit o gran.

No obstant això, les persones, en el curs de l'actualització dels seus potencials van crear la societat i la cultura. Per sí mateix això no sembla un problema: som criatures socials; està en la nostra naturalesa. Però, en crear la cultura es va desenvolupar una vida pròpia. En comptes de mantenir-se propera a altres aspectes de les nostres naturaleses, la cultura pot tornar-se en una força amb dret propi. Fins i tot, si a llarg termini, una cultura que interfereix amb la nostra actualització mor, de la mateixa manera morirem amb ella.

Entenguem-nos, la cultura i la societat no són intrínsecament dolentes. Les nostres elaborades societats, les nostres complexes cultures, les increïbles tecnologies; aquestes que ens han ajudat a prosperar i sobreviure, poguessin al mateix temps servir-nos per fer-nos mal i fins i tot probablement per destruir-nos.

Teràpia rogeriana

Carl Rogers és més conegut per les seves contribucions a l'àrea terapèutica. La seva teràpia ha canviat en un parell d'ocasions de nom al llarg de la seva evolució: al principi la va anomenar no-directiva, ja que ell creia que el terapeuta no havia de guiar la pacient, però sí estar allà mentre aquest portava el curs del seu procés terapèutic.

A mesura que va madurar en experiència, Rogers es va adonar que com més “no-directiu” era, més influïa als seus pacients precisament a través d'aquesta postura. En altres paraules, els pacients buscaven un guia en el terapeuta i ho trobaven encara que aquest intentés no guiar-los.

De manera que va canviar el nom a centrada en el pacient. Rogers seguia creient que el pacient era el que havia de dir el que estava malament, trobar formes de millorar i de determinar la conclusió de la teràpia.

Actualment, tot i que els termes “no-directiva” i “centrada en el pacient” es mantenen, la majoria de les persones simplement l’anomenen teràpia rogeriana. Una de les frases que Rogers utilitza per definir la seva teràpia és “de suport, no reconstructiva” i es recolza en l'analogia d'aprendre a muntar en bicicleta per explicar-ho: quan ajudes a un nen a aprendre a muntar en bici, simplement no pots dir-li com, ha de fer-ho per sí mateix. I tampoc pots estar-lo subjectant per sempre. Arriba un punt on senzillament el deixes de sostenir. Si cau, cau, però si l’aguantes sempre, mai n’aprendrà.

És el mateix en la teràpia. Si la independència (autonomia, llibertat amb responsabilitat) és el que vols que un pacient aconsegueixi, no ho aconseguirà si es manté dependent de tu com a terapeuta. Els pacients han d'experimentar les seves introspeccions per sí mateixos, en la vida quotidiana, fora de la consulta del seu terapeuta. Un abordatge autoritari en la teràpia sembla resultar fabulós en la primera part de la teràpia, però al final només crea una persona depenent.

Existeix una tècnica per la qual els rogerians són coneguts: el reflex. El reflex és la imatge de la comunicació emocional: si el pacient diu “em sento fatal!” el terapeuta pot reflectir això de tornada dient-li alguna cosa com “Ja. La vida li tracta malament, no?” En fer això, el terapeuta li està comunicant al pacient que de fet està escoltant i s'està preocupant prou com per comprendre-li. També el terapeuta està permetent que el pacient s'adoni del que ell mateix està comunicant. 

De totes maneres, el reflex ha d'utilitzar-se acuradament. Molts terapeutes novells l’utilitzen sense sentir-ho o sense pensar-ho, repetint com a lloros les frases que surten de la boca dels seus pacients. Després creuen que el client no se n’adona, quan de fet s'ha tornat l'estereotip de la teràpia rogeriana de la mateixa manera en què el sexe i la mare ho han fet en la teràpia freudiana.

El reflex ha de sorgir del cor (genuí, congruent). Això ens porta als famosos requeriments que segons Rogers ha de presentar un terapeuta. Per ser un efectiu, un terapeuta ha de tenir tres qualitats especials:

1.    Acceptació incondicional de l’essència del que cadascú és:

Porti el que porti el client a teràpia se l’ha d’acceptar com a persona. Per exemple, un assassí també és persona; jo puc no estar d’acord amb el que fa, però cal transmetre-li que l’accepto com a persona.

I és que en un context en què ens sentim acceptats és quan podem parlar i escoltar-nos. Hi ha contextos d’organitzacions saludables i de no saludables. Aquests últims no afavoreixen el creixement i el benestar de la persona (el cas de l’alt grau de suïcidis en una companyia telefònica, per exemple).

2.    Comprensió empàtica:

Intentar entendre el que l’altre sent, els seus objectius, pensaments... Això no significa viure els sentiments de l’altre, sinó viure uns sentiments que no són propis però que podem viure-hi “com si”. Tenim mecanismes per entendre l’altre; quan algú parla de neguit, per exemple, tu pots connectar amb situacions teves de neguit i entendre el sentiment. Això fa que ens puguem posar al lloc de l’altre. És per aquest motiu que encara que no hi hàgim passat ens ho podem imaginar.

Abans de ser professionals som persones, i és inevitable que sentim i experimentem les coses que ens puguin transmetre; no s’entén només de manera racional. Quan empatitzes, els sentiments no són teus, i això permet ajudar sense quedar-nos bloquejats pel que ens diuen els altres; el que és important és que l’altre capti que realment hi ha la voluntat d’entendre’l. Aquest és el context favorable al creixement.

3.    Autenticitat, congruència o coherència:

Si la persona transmet que el que fa va cap a un lloc, que tot té un sentit. Ser genuí; ser honest amb el pacient.

Rogers diu que aquestes qualitats són “necessàries i suficients”: si el terapeuta mostra aquestes tres qualitats, el pacient millorarà, fins i tot si no s'usen “tècniques especials”. Si el terapeuta no mostra aquestes tres qualitats, la millora serà mínima, sense importar la quantitat de tècniques que s'utilitzin.

Ara bé, això és molt demanar a un terapeuta! Simplement són humans, i amb freqüència bastant més “humans” que uns altres. És com ser més humans dins de la consulta del que normalment som. Aquestes característiques han de deixar-se veure en la relació terapèutica.

Estem d'acord amb Rogers, encara que aquestes qualitats siguin bastant demandants. Algunes de les investigacions suggereixen que les tècniques no són tan importants com la personalitat del terapeuta, i que, almenys fins a cert punt, els terapeutes “neixen”, no es “fan”.

Bibliografia de Carl Rogers

Rogers era un gran escriptor i un vertader plaer de llegir. Com a bibliografia bàsica, a classe ens han esmentat les següents obres:

-          El matrimonio y sus alternativas: teoria de l’autoestima, creixement personal, relacions de parella.

-          El camino del ser, on hi ha les experiències de la seva última etapa de vida.

-          El proceso de convertirse en persona, on podem trobar els aspectes de la seva terapia.

-          Grupos de encuentro: més a nivell d’empreses.

Ordenats per anys, trobem:

(1942/1978) - Orientación Psicológica y Psicoterapia

(1951) - Terapia centrada en el cliente

(1961) - El proceso de convertirse en persona

(1970) - Grupos de encuentro

(1971) - Psicoterapia y relaciones humanas

(1972) - Psicoterapia centrada en el cliente

(1972) - El matrimonio y sus alternativas

(1977) - El poder de la persona

(1978) - Orientación psicológica y psicoterapia

(1980) - Persona a persona

(1980) - El Camino del Ser

(1981) - La persona como centro

REFLEXIÓ SOBRE: PENSANT EN ELS ALTRES                                                

Pensant en els altres és un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. És un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics. 

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

(petita adaptació sobre el text de la pàgina de TV3)

A nivell personal, m’ha agradat molt poder veure aquest vídeo que té molta relació amb les actituds que parla Carl Rogers, sobre l’acceptació incondicional, la congruència i l’empatia envers als altres. Sobretot aquesta última, de la que està molt de moda parlar i de la que tothom se n’omple la boca, però que sovint oblidem que és necessari educar en aquest valor des de la infantesa. I és que aquest sentiment no apareix en les persones d’un dia per l’altre i, com podem veure en el documental, quan parles i coneixes als altres resulta més senzill empatitzar amb els seus sentiments. Per exemple, m’ha cridat l’atenció quan a una nena de la classe a la que se li morí el pare ho explica, provoca que a companys que s’havien sentit igual puguin fer aflorar els seus sentiments i expressar també com es senten.

Hi ha varis moments que són claus per anar construint aquesta empatia envers els altres. Per exemple, el fet que ningú es vulgui sentir diferent i vulgui estar integrat i ben acceptat. Al documental ho podem veure quan una nena, a qui a la guardaria l’excloïen dient-li que feia pudor, reconeix que ara ella s’ha portat malament amb una companya per por a què la tornessin a criticar i no la volguessin. Ella, però, sabia molt bé com se sentia la nena maltractada en aquell moment.

El paper del professor, en aquest sentit, és decisiu en fer reconèixer a cada un dels alumnes que ningú és millor que l’altre, i que tothom té els seus defectes i ha comès errors, ja que en algun moment s’han comportat de manera injusta amb algú. S’estableix, en aquest moment, un clima de solidaritat que fa que un es pugui obrir als altres, i a la inversa.

Un altre moment que considero important en el vídeo és quan es diu que cal entendre la tristesa i el patiment de l’altre persona. En paraules del professor: “Deixa que la gent visqui al teu cor”. Des de petits tendim a pensar el pitjor dels altres i a situar-nos sempre a la defensiva, quan l’actitud constructiva seria la d’intentar-nos ajudar.

Però, com es creen aquests lligams forts entre els individus? En el vídeo es donen les pistes clarament: donant importància als sentiments dels altres, expressant la personalitat individual i valorant la vida. Aquest últim punt és important perquè avui en dia la nostra societat sembla fomentar actituds que van en un sentit totalment oposat a aquest (drogues, baralles, competitivitat, desconfiança, orgull, prejudicis...).

És el que en un moment del vídeo s’esmenta com els sentiments de menyspreu que tenen els nens amagats al cor. És fàcil donar la culpa als altres del que passa i mai a un mateix; per desgràcia, avui en dia això no es veu només en els nens, sinó en les persones adultes, i és trist... (el professor recorda als seus alumnes que no s’ha de jutjar als altres sinó fer-los costat quan estan tristos per alguna rialla o burla que han patit.

Cal, doncs, fer un esforç mutu de comprensió perquè “els lligams d’amistat es creen pensant en els sentiments dels altres”. Per això penso que seria molt constructiu que, a part d’aprendre fonamentalment coneixements a nivell teòric, les escoles dediquessin molt més temps a poder parlar de temes que preocupessin el grup-classe i donessin peu a parlar dels seus pensaments i sentiments.

M’ha agradat molt el final del documental quan els nens fan una carta gegant d’acomiadament a la sorra del pati. I és que després d’estar tant de temps treballant amb les cartes, han sigut capaços de crear-ne una conjuntament que expressa una mica els sentiments de tots plegats, que els uneix i els fa créixer com a persones. Però penso que això cal ensenyar-ho i fomentar-ho ja des de ben petits i no només a l’escola. Si la idea sembla una mica utòpica es pot començar per petites coses, sense massa pretensions, però aprofitant cada ocasió que es pugui per introduir aquests valors positius, com són l’amistat, l’empatia, la sinceritat, la gratitud, el respecte, etc.

Us deixo l’enllaç d’aquest magnífic documental:

http://vimeo.com/12609462