INTRODUCCIÓ
A partir de la pel·lícula que vam veure a l’aula, Freud pasión secreta (dirigida el 1962 per John Huston), la pràctica consisteix en desenvolupar algun tema que hi ha sortit i a fer-ne una valoració personal.
Es tracta d’una pel·lícula pseudo-biogràfica que descriu a partir del 1885 cinc anys de la vida del psicòleg vienès Sigmund Freud, explicant amb claredat el principi dels seus grans descobriments (del 1885 al 1900 trobem el període anomenat preanalític, amb la seva teoria psicoanalítica). És l’època en què molts dels seus companys refusaven la idea de tractar les pacients que patien histèria, ja que creien que només ho simulaven per cridar l’atenció. Es dedica gran part de la pel·lícula en el cas d’una jove que pateix un mal no orgànic que li impedeix veure i caminar, i ens permet entendre el procés del descobriment de Freud, el que diu que el nen ja té sexualitat i que si és reprimida d’alguna manera pot desembocar, en l’edat adulta, en una neurosi que pot derivar en mals orgànics. Va arribar a ser (i encara és) un tema famós i molt discutit, el “complex d’Edip”. També podem veure els temes freudians del descobriment de l’inconscient, el mètode psicoanalític amb l’associació lliure, el mecanisme de defensa principal de la repressió, la interpretació dels somnis i la teoria de la personalitat... Jo m’he decantat per el desenvolupament psicosexual i les teories pulsacionals, potser perquè és un tema que, tot i haver avançat molt, encara ens sentim una mica cohibits i ens sorprenem quan sentim algunes de les afirmacions de Freud. A més, durant la pel·lícula surt el tema, i al final d’aquesta, amb la dissertació de Freud sobre els seus estudis als grans científics i doctors de Viena, té una força innegable, demostrant el que va significar en la societat del moment.
EL DESENVOLUPAMENT PSICOSEXUAL I LES TEORIES PULSACIONALS
L’any 1905 Freud publica un altre dels seus treballs fonamentals, Tres assaigs per una teoria sexual. La seva publicació va generar escàndol durant dècades i crítiques aspres sobre l’autor. Però, com va escriure més tard, “a la llarga, res aconsegueix resistir-se a la raó i a l’experiència i avui en dia és una de les aportacions més importants de la psicologia al coneixement de la sexualitat humana.
El que realment indignava, però, no era el tema –altres autors havien publicat llibres sobre sexualitat sense escàndol- sinó el fet que Freud trenqués els murs entre el normal i el pervers i, especialment entre la sexualitat de l’adult i la suposada innocència infantil. Podem parlar d’un abans i un després de Freud. A partir d’ell la sexualitat ja no s’entén com un “instint” comú en l’espècie amb una finalitat fixa, sinó tota una sèrie d’activitats i excitacions existents des de la infància que produeixen plaer. Per tant, Freud porta a terme una renovació, tant en el temps (des de l’inici de la vida la criatura busca plaer), com en l’espai (no només la zona genital, sinó tot el cos és erogen).
Cal destacar que quan veiem la paraula instint per Freud es refereix a un impuls, la força interna que ens porta a... Així doncs, ara es tradueix més acertadament com a pulsió, definida com un concepte límit entre el somàtic i el psíquic, com el representant psíquic de les excitacions que neixen en l’interior del cos i que arriben al psiquisme. En la teoria de 1905 Freud menciona dos tipus de forces o pulsions: les sexuals i les d’autoconservació. Aquestes últimes estarien vinculades a les necessitats corporals necessàries per la conservació de l’individu. A nivell tòpic el conflicte es planteja entre l’inconscient i la consciència repressora o Jo; a nivell dinàmic, l’Inconscient el dota amb les pulsions sexuals i el Conscient amb les pulsions d’autoconservació. S’estableix u conflicte entre sexualitat i exigències del jo.
En el segon capítol, Freud estudia les fases evolutives de la psicosexualitat humana: la oral, l’anal, la fàl·lica, la de latència i la genital. No tenen una rígida delimitació temporal, sinó que durant el desenvolupament d’una fase ja existeixen elements de la següent, de manera que cada fase es superposa amb elements de l’anterior i la transició d’una a l’altre és gradual. (Per exemple, a la fase oral el nen vol incorporar-ho tot, però també hi ha adults que davant les ansietats necessiten activitats orals, com beure, fumar o mossegar-se les ungles). Cada fase implica un conjunt d’emocions i ansietats, conflictes i defenses diverses en els diferents moments de la vida i, sobretot, que cada fase té un tipus predominant d’estil de relació d’objecte.
De fet, Freud ens mostra el combat dur que han de portar a terme el nen/a des de l’inici de la vida per poder arribar un dia a unes relacions sexuals sanes. Sense escollir-ho, ha de fer front a difícils proves i, degut al caràcter inacabat de la seva organització i la debilitat dels seus mitjans, està constantment amenaçat a fracassar. Així, cada vegada que ha d’adaptar-se a una nova fase, ha de renunciar a la felicitat i a la seguretat de la fase anterior. Després de separar-se del pit (oral), ha d’aprendre a tornar-se net (anal), renunciant a les satisfaccions que li produeixen els productes del seu propi cos, substituir l’atracció per la repugnància.
Més endavant, les relacions amb els seus pares es veuen trastornades a causa del complex d’Edip, que li fa viure el seu primer amor i el seu primer odi (fàl·lica). I així, com que no pot madurar sinó deslligant-se a poc a poc dels objectes que ha estimat, tampoc arriba al seu ple desenvolupament intel·lectual si no és deslligant la seva curiositat de la sexualitat, per orientar-la als diferents objectes del món (latència). La pubertat no és més que la última d’aquestes fases per les que ha travessat un dolorós preu de nombroses renúncies; l’adolescent retorna per un temps al món eròtic de la infància, però la prohibició de l’incest li obliga, no obstant això, a separar-se’n. Llarg, complex i perillós viatge que determinarà l’estil de relacions que tindrà quan arribi a adult. De fet, la felicitat de la seva vida futura depèn en gran part de la manera com resolgui el conflicte primitiu denominat complex d’Edip.
Aquest esdevé entre els 3 i els 5 anys de vida, quan l’infant comença a descobrir la relació triangular. És a dir, que el seu món no l’ocupa només la relació mare-fill/a sinó que hi ha altres persones molt importants també, com el pare. L’infant pot sentir gelosia d’aquest pare que es posa al mig de la mare i ell. Pot sentir que està molt enfadat amb aquest pare, fins i tot pot tenir sentiments destructius vers ell. Tanmateix el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot pas odiar a aquell que també estima tant. El nen en el seu procés de fer-se gran, s’adonarà que la mare té una relació íntima i especial amb el pare i que ell, haurà d’abandonar al ritme d’anar-se fent gran aquesta relació tan unida i física amb la mare.
En el cas de la nena és molt semblant. Tanmateix Freud va veure que les nenes necessitaven i volien provocar “l’admiració” del pare. I que la mare era percebuda, a vegades, com una competidora en l’atenció masculina. El conflicte també emergeix perquè no es poden tenir sentiments negatius vers la mare que és l’objecte d’amor primordial. Les nenes, al fer-se grans, ja no desitjaran l’aprovació i admiració paterna. Tan nens com nenes, a l’adolescència, es giraran vers noves figures amb qui canalitzar la necessitat d’amor i tendresa que inclourà la dimensió física i sexual. Superar tot aquesta saquejada emocional de gelosia, sentiments d’exclusió, rivalitats, amors i odis proporcionarà la capacitat per percebre’s a sí mateix en interacció amb els altres, i també possibilita considerar un altre punt de vista mentre conserva el propi, configurant l’espai triangular. Aquest és el lloc on es poden educar i canalitzar les emocions.
D’entre totes les nocions gradualment desenvolupades per la teoria analítica, la teoria de les pulsions és la que, segons Freud, li va implicar la feina més dura, però en considerar-la com una peça essencial en el conjunt de la teoria psicoanalítica, va durar fins arribar a la última concepció teòrica. El que Freud assenyala amb aquesta última teoria és que en el nucli de tota patologia sempre hi ha l’odi, l’agressivitat o la dialèctica entre amor i odi; que cap activitat mental pot considerar-se fruit d’una sola de les pulsions actuant aïlladament perquè les dues es fusionen; que amor i odi són inseparables. De tot aquest treball es deriva que les vicissituds de les nostres pulsions, del nostre amor i odi dirigits cap als objectes que ens envolten ja des dels primers moments de la vida i les respostes que aquest mitjà ens ha donat són fonamentals en la construcció de la nostra personalitat i en la nostra vida futura.
A TALL DE REFLEXIÓ PERSONAL
M’agradaria acabar la pràctica fent una reflexió sobre la Psicoanàlisi a nivell general, ja que hi hem dedicat més d’una pràctica i hem pogut aprofundir i conèixer molts conceptes nous. La pel·lícula comença amb una veu en off que diu: “Tres forts cops assestats a la nostra vanitat:
Abans de Copèrnic, crèiem que érem el centre de l'univers, que tots els cossos celestes giraven al voltant de la nostra terra; abans de Charles Darwin, l'home creia que era una espècie en si mateix, independent del regno animal; abans de Sigmund Freud, l'home creia que el que deia i el que feia era producte únicament de la seva voluntat conscient, però el gran psicòleg va demostrar l'existència d'una altra part de la nostra ment, que funciona en la clandestinitat i que pot, fins i tot, governar les nostres vides…” Freud recorda, en Les resistències contra la Psicoanàlisi (1924) que, sovint, en la història de la investigació científica, les innovacions han estat rebudes amb un intens rebuig, especialment quan aquestes idees noves fereixen la nostra imatge. Per ell, la psicoanàlisi és la tercera gran humiliació que rep la humanitat. La primera va ser la humiliació cosmològica que Copèrnic va produir en arruïnar la il·lusió narcisista, vanidosa, segons la qual la Terra, on habitem, era el centre de l’Univers. La segona humiliació va ser biològica, quan Darwin va posar punt i final a la fantasia humana de ser diferents al món animal i, per si faltava poc, la tercera va ser la humiliació psicològica quan Freud ens va mostrar que tampoc som amos de la nostra consciència perquè a dins del nostre equipatge psíquic existeix l’inconscient.
Dels diferents models que s’han produït en la història de la psicologia, la psicoanàlisi és el que ha sigut més criticat, distorsionat i amenaçat contínuament amb profecies de “pròxima desaparició” o de “agonia”. I tot i aquests mals auguris, més de cent anys després de la seva creació, la psicoanàlisi segueix viva, profunditzant en la complexitat del psiquisme humà i aplicant els seus coneixements en molts dels centres de salut mental.
Tant en el passat com en el present la psicoanàlisi rep per un costat crítiques i per altre el reconeixement en nombrosos treballs d’altres ciències. Així, s’estigui o no d’acord amb Freud, ningú pot negar la seva influència en camps del coneixement com la filosofia, la literatura, la política, les arts, la sociologia, l’antropologia, etc. La psicoanàlisi s’ocupa de tota creació i producció de la vida humana, des d’aspectes de la vida quotidiana com els lapsus, els acudits, els somnis..., fins i tot algun tan complex com la personalitat del subjecte, les malalties mentals, l’ansietat humana, la cultura, i s’ocupa de tot això convençut que la vida psíquica és un fenomen ple de sentit. Per això cap psicòleg pot ignorar la psicoanàlisi.
El model psicològic que va iniciar Freud se centra al principi en els processos mentals anormals i, a partir d’allà, troba en tota criatura l’ampli espai de l’inconscient. Darrere l’escenari de la consciència hi ha l’objecte d’estudi pròpiament psicoanalític: l’inconscient i el seu funcionament. A través de molts anys d’experiència clínica anirà elaborant una teoria que tracta d’explicar perquè ens passa el que ens passa i descobrir que els éssers humans ignorem moltes coses de nosaltres mateixos. Des del camp de la psicopatologia passarà a elaborar, més enllà d’una descripció, una explicació dels nostres conflictes, de les nostres motivacions i subratllarà la importància de la infància i de les relacions. Per aquest llarg i costós treball podem considerar a Freud ineludible.
Aquesta pel·lícula m’ha agradat i l’he trobat interessant ja que m’ha permès veure i entendre millor molts conceptes estudiats sobre Freud, i el final m’ha fet reflexionar fins a quin punt som realment lliures en les nostres decisions, fins a quin punt vivim les nostres vides lliurement, i fins a quin punt fem les coses segons el nostre criteri, no com ho volen els nostres majors influenciadors. També m’agradaria saber fins on puc arribar i què estic disposada a perdre per lluitar per un ideal; a la pel·lícula podem veure a Freus com un home solitari compromès a fons per buscar la veritat i disposat a fer-la prevaldre per sobre de qualsevol cosa. Quan ha d’exposar els seus descobriments als metges de Viena l’escàndol que es produeix és tan gran que el mateix Breuer nega públicament les idees freudianes. Però davant la negació social dels seus companys, Freud no es desanima i continua en aquesta búsqueda del saber, i actualment és considerat el pare de la psicoanàlisi i una figura molt important en la història de la psicologia.
PER A MÉS INFORMACIÓ
Sobre psicoanàlisi hi ha un munt de pàgines web i de llibres interessants, començant per l’obra de Freud. Per elaborar aquesta pràctica, ja que desgraciadament no disposo de massa temps, i ja deixo per l’estiu llegir alguna obra freudiana, he trobat informació sobre la psicoanàlisi d’una font segura com és la UOC, i ara us deixo amb un link sobre un anunci que m’ha fet gràcia perquè té relació amb el complex d’Edip:
Bona feina, Anna Maria!
ResponElimina