divendres, 4 de febrer del 2011

ÚLTIMES REFLEXIONS

Una vegada finalitzades les pràctiques, m’agradaria fer-ne una valoració i reflexió final. Estic molt contenta sobre la manera com s’ha fet aquest mòdul, ja que és difícil poder fer una pinzellada de les diverses escoles psicològiques amb el nombre de sessions que hem tingut. A més, fent-ho a través de pràctiques ha fet possible obtenir una base teòrica en què basar-nos, a partir de la qual hem pogut indagar més o menys i obligar-nos a buscar exemples –que és el que ens trobarem el dia de demà, a part que és una forma que els aprenentatges perdurin més-.

El fet de fer les pràctiques en equip o parella ha estat positiu, ja que serveix per motivar-nos i saber que no estem sols si sorgeix alguna dificultat. A més, penjar els treballs a Internet ha possibilitat una forma de comunicació entre els alumnes i el professor que no hauria estat viable de la manera clàssica, i que fa que ens anem acostumant a aquest món intercomunicat i digitalitzat, aprenent a fer bones recerques d’informació (saber seleccionar el que ens interessa i dir-ho en les nostres paraules).

I la reflexió final, tant temuda al principi ja que és el que més costa actualment, ha sigut el que ha acabat de fer-nos trobar sentit i obligar-nos a pensar sobre el tema de cada pràctica (al menys a mi). M’hauria agradat entrar en algun tema més, però també sé que és difícil pel temps que hem tingut  i que ara, una vegada que tenim uns fonaments, cadascú és qui ha d’investigar en el que m’és l’atregui.



M’agrada molt estudiar Psicologia, i veig que encara li queda molt camí per recórrer i que en alguns aspectes no ho tindrà fàcil, però també sé que és de gran importància. Vivim en una societat complexa on existeix la oportunitat d’estar a l’aguait de totes les novetats que ofereix la tecnologia d’última generació com així també d’apreciar com viuen les persones amb alt poder adquisitiu. Es confon d’aquesta manera el ser amb el tenir, deixant de costat la pròpia individualitat i el propòsit a la vida per torçar el destí i pretendre ser l’altre.

La publicitat impulsa a comprar més coses de les que es necessiten i a gastar més del que es guanya; i lluny d’acceptar el nostre cosa, la majoria desitja assemblar-se als patrons que la moda imposa. L’alineació que pateix l’home modern el submergeix en un estat de dubte, temor i inseguretat perquè ha perdut el seu propi essencial, que és el marc de referència que necessita per poder viure amb harmonia una vida natural.

L’alineació és la pèrdua de la identitat. Si l’home no sap qui és tampoc pot desenvolupar-se, créixer, ni tenir projectes; i el fracàs, aquesta experiència que destrueix l’autoestima, és el millor mestre que necessita per aprendre a recuperar el propi camí.

No hi ha una fórmula per viure, perquè la vida és com una novel·la sense llibret que obliga a ser creatiu a cada moment. El psicòleg en els nostres dies és l’únic recolzament de confiança per aprendre a escoltar-se a sí mateix i arribar a entendre’s i a conèixer-se millor.

Es tracta d’un professional entrenat per saber escoltar, senyalar i mostrar totes les alternatives que no s’aconsegueixen veure quan es viu una vida inconscient. És l’únic que pot trobar la manera que una persona que està patint s’adoni que el dolor no es pot evitar però que sí que podem estalviar-nos el patiment; que és el sentiment que s’experimenta quan no s’accepta la realitat tal com és.

L’home necessita viure molts anys de patiment per arribar a entendre que la majoria de les coses no es poden controlar, perquè si han de passar, passaran de totes formes, independentment del que ell faci.

Aquesta vida alineada que ens toca viure necessita de la participació permanent d’un psicòleg. Algú que recolzi les decisions, que enforteixi l’autoestima, que mostri els efectes perniciosos que tenen el maltractement, l’egoisme i la falta d’amor.

Els problemes familiars no es resolen sols perquè l’hàbit crea un sistema de relació cada dia més estructurat i més difícil de modificar. La gent no vol asseure’s en família per parlar dels problemes i sense un interlocutor no compromès que escolti sense parlar, segueixen sols defenent les seves postures personals en permanent batalla, amb l’objectiu de guanyar la lluita però arriscant-se  a perdre els afectes. A vegades la por a perdre l’amor exposa a perdre la pròpia identitat perquè no se sap que no es pot estimar sense abans estar content amb un mateix.

L’altre estima a algú principalment perquè és diferent a tota la resta; no obstant quasi tots s’esforcen per no ser ells mateixos i volen desesperadament assemblar-se als altres. Els missatges contradictoris dels pares afecten als nens sense que se n’adonin. Ells estimen els seus fills, però sense saber-ho els estan fent mal.

El psicòleg tracta de modificar la comunicació familiar que moltes vegades transmet valors oposats. Viure en parella és una experiència que pot resultar demolidora, generalment perquè cada un dels seus integrants no està disposat a renunciar a viure com una persona sola.

Quan no existeix consciència de “nosaltres” no hi ha possibilitat de formar un bon vincle, perquè prevaldrà el teu i el meu que servirà per fomentar la discòrdia; perquè una parella significa viure una individualitat que es desenvolupa i creix, per compartir-la amb amor.

Les diferents etapes de la vida ens enfronten a nous desafiaments i a noves experiències que poden ser molt més gratificants que les anteriors; perquè la vida és evolució fins a l’últim dia de la nostra existència i és inútil aferrar-se a velles fórmules, perquè els nous reptes exigeixen sempre noves estratègies.
(E. Schrödinger, Mente y Materia) La importància de la Psicologia ha obligat a més a més a inserir-la en totes les àrees de la societat que impliquen relacions humanes. La Psicologia del nou segle, després dels pioners i del desenvolupament de les grans escoles, es troba davant nous desafiaments, i s’haurà de conformar com un saber sòlidament format i integrat (en sí mateix i amb les altres disciplines de l’home) sobre la complexitat de l’humà. No hauríem d’oblidar, finalment, aquesta observació de Bertrand Russell:
“...Tota la matèria prima del nostre coneixement consisteix en successos mentals de la vida de persones separades. En aquesta regió, doncs, la Psicologia és la instància suprema”.



PRÀCTICA 9: ENFOCAMENT SISTÈMIC (II): DIAGRAMA SISTÈMIC I TERÀPIA FAMILIAR

INTRODUCCIÓ                                                                                          

Enfocament sistèmic...

En el nou paradigma – el sistèmic- l’atenció està basada en la modificació del subjecte a partir de la interacció amb “els altres”. És a dir, que l’enfocament resulta ser relacional. D’aquí la base en la noció de “sistema”, que prové de la biologia i fa referència a un grup d’elements interconnectats a través de les seves propietats i atributs, que organitzen un funcionament determinat per regles.

Tot sistema pertany a un “context”, entenent aquest com el mitjà que atorga sentit als intercanvis. Dit d’una altra manera: el context defineix com s’ha d’entendre qualsevol conducta o missatge. Les conductes, per tant, no tenen el mateix significat en tots els contextos (obvi...). La teràpia sistèmica sempre té present el context en què apareixen els problemes; per això és una mirada relacional i contextualitzada.

... i teràpia familiar

L’any 1954, Jackson va fer una conferència titulada Homeostasi Familiar, en què conceptualitza la família en termes de sistema interaccional accentuant el caràcter equilibrador que posseeix tot símptoma individual.

La idea d’intentar tractar una família apareix a Amèrica el 1950. Alguns terapeutes, sense conèixer-se entre ells, comencen a tractar famílies completes. El 1951 marca un moment històric particularment important en el desenvolupament de la teràpia familiar. En una trobada que va tenir a Londres, i que va ser molt comentat, el Dr. Sutherland i el Dr. Bell discutiren el treball de Bowlby i les possibilitats de mantenir sessions amb famílies senceres, juntes. En realitat, el que va succeir va ser que Bell va entendre correctament la tècnica utilitzada per Bowlby –qui en aquell moment no tractava grups familiars sencers- però d’aquest malentès van sorgir els primers treballs experimentals que Bell va realitzar amb la teràpia de grup familiar, el que a la seva vegada va influir a altres clínics a desenvolupar aquesta pràctica.

Alguns terapeutes notaven que quan els seus pacients canviaven a la teràpia individual, això tenir conseqüències dins la família: algú o altre desenvolupava símptomes, o la família començava a apartar-se. El canvi ràpid d’un símptoma sever en un pacient produïa inestabilitat en el matrimoni i la família.

Per aquestes dates estava clar que la teràpia familiar era un concepte diferent de canvi més que un mètode addicional de tractament: per canviar a un individu es requereix una manera de pensar, i per canviar la interacció entre els membres d’una família, se’n requereix una altra. Es tractava de canviar el medi de relació en què viu la persona, no treure-la d’aquest medi ni intentar canviar-la.

Més que desenvolupar-se la teràpia familiar d’acord amb una teoria, semblava que s’estava lluitant per trobar una teoria on encaixar les pràctiques. El model més popular va ser una teoria sobre el sistema, obtinguda cibernèticament. Així doncs, la Teràpia Familiar tracta de modificar l’equilibri de la relació patogènica entre els membres de la família, a fi de facilitar noves formes de relació.

Un símptoma de qualsevol membre de la família en un moment determinat es veu com expressió d’un sistema familiar disfuncionant. Per comprendre el símptoma s’ha de comprendre no només el portador del símptoma, sinó també a la família i al sistema familar, ja que el símptoma compleix la funció de mantenir l’equilibri del sistema familiar. Es podria establir una regla empírica: quan el “perquè” d’un fragment de conducta roman obscur, la pregunta “per a què” pot proporcionar una resposta vàlida.

Podem intentar classificar les corrents de Teràpia Familiar en les següents escoles:

-          Transicional: Ackerman, Bloch, Boszszormeny-Nagy, Framo.
-          Existencial: Satir, Duhl, Kempler.
-          Comunicacional: Jackson. Weakland, Weatzlawick.
-          Estratègica: Haley, Madanes.
-          Estructural: Minuchin, Montalvo.
-          Escola de Roma: Andolfi, Menghi, Saccu.
-         Grup de Milà: Inícíalmente: Mara Selvini-Palazoli, Prata, Boscolo y Cecchin. Actualmente: Mara Selvini, Sorrentino, Cirillo y Matteo Selvini.

Passaré a centrar-me en Minuchin i la seva teoria:

El concepte d’estructura familiar va ser proposat inicialment per Minuchin per indicar les restriccions funcionals. Les estructures familiars són conservadores però modificables.

La meta d’aquesta teràpia és augmentar la flexibilitat d’aquestes estructures subjacents. La tasca de la teràpia és ajudar a la família a readaptar-se a les circumstàncies canviants. La organització de la família es relaciona amb la concepció que és té d’ella mateixa, i també del fet que, a mesura que passa el temps, la construcció d’un mite familiar reforça l’estructura que guia el moviment natural.

Per sentir-se segures, les persones han de participar en interaccions previsibles. Lamentablement, aquest caràcter previsible es pot congelar i limitar, de manera que les pautes es tornen inflexibles i els membres de la família utilitzen nom és una gamma de les conductes a les que podrien tenir accés. El resultat és que les famílies funcionen per sota del seu potencial.

Fonaments teòrics: El model normatiu de Minuchin per una família que està funcionant be és d’especial utilitat. Una família apropiadament organitzada tindrà límits clarament marcats (el subsistema marital tindrà límits tancats per protegir la intimitat dels conjugues; el parental en tindrà entre ell i el dels nens, igual que en el subsistema de germans i el límit de l’entorn).

El mètode de Minuchin de “traçar el mapa” del terreny psicopolític d’una família estalvia molt de temps al terapeuta, ja que la naturalesa de la organització de la família dóna al terapeuta estructural les claus que necessita per determinar quines direccions ha de seguir en revisar les pautes de relacions en la família. El revisar del mapa conforme progressa el tractament, Minuchin ens mostra un mètode gràfic amb què documentar les etapes de la teràpia.

Una de les principals aportacions a la teràpia familiar ha consistit en assenyalar la confusió de la normal jeràrquica entre membres d’una família que no està funcionant bé, la reestructuració de les relacions familiars, l’acomodació de les estructures ja existents i donar a casa persona l’experiència de viure en un grup normalment organitzat.

L’enfocament estructural deu molt a la “teoria dels sistemes”, i no obstant s’inclina molt poc cap al paradigma cibernètic que tant s’ha desenvolupat, però és una de les facetes que serveixen per identificar al moviment de la teràpia familiar. Només ocasionalment en la seva major part, el seu llenguatge sembla derivar-se de la teoria de la organització i la teoria dels rols, basant-se en gran part en metàfores espacials com fronteres, mapes, territori, estuctura, rol, etc.

En aquest enllaç podeiu trobar la biografia de Minuchín:


PRÀCTICA A DESENVOLUPAR                                                                  

Dins de l’estructura familiar es poden identificar les següents formes d’interacció:


1.    Els límits, que estan constituïts per les regles que defineixen els que participen i de quina manera ho fan en la família. Tenen la funció de protegir la diferenciació del sistema.
Els límits a l’interior del sistema s’estableixen entre els subsistemes familiars (individual, conjugal, parental i fraternal) i poden ser de tres tipus:

-         Clars: defineixen les regles d’interacció amb precisió.

-         Difusos: no defineixen les regles d’integració amb precisió i caracteritzen a les famílies amb membres molt dependents entre sí.

-          Rígids: defineixen interaccions en les quals els membres de la família són independents, deslligats.

Els límits a l’exterior del sistema impliquen regles d’interacció entre la família i altres sistemes.

2.    La jerarquia, que fa referència al membre amb major poder en la família.

3.    Centralitat, membre entorn el qual gira la major part de les interaccions familiars; aquest membre pot destacar-se per qüestions positives o negatives.

4.    Perifèria, membre menys implicat en les interaccions familiars.

5.    Aliances, es refereixen a la unió de dos o més persones per obtenir un benefici sense danyar a l’altre.

6.    Coalicions, que són la unió de dos o més persones per danyar a una altra.

7.    Fill/a parental, és aquell membre de la família que assumeix el paper de pare o mare.

En aquesta pràctica se’ns demana elaborar, per parelles (jo la vaig fer amb la Tamara Robles) un exemple de genograma i de diagrama sistèmic, que són una bona eina gràfica per sintetitzar els problemes i obtenir, a simple vista, una idea de la situació. Concretament, el genograma permet plasmar i representar l’estructura d’una organització, mentre que el diagrama la funció d’aquesta.

Els exemples que nosaltres hem fet són els següents:

Genograma

 














Diagrama sistèmic


















REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA                                                                    

La terapia sistémica s’ha implementat –i s’implementa- en l’atenció de diversos tipus de problemes, com la psicosi, trastorns de la conducta en nens i adolescents, problemàtiques de parelles, violència, abús sexual, depressions, trastorns de l’alimentació, de descontrol (addiccions), en famílies desajustades i temàtiques de divorci. I en ampliar-se més enllà de l’individu, la parella i la família: organitzacions laborals i educacionals, comunitats, meditació, xarxes, problemes psicosocials (migracions, efectes de canvis econòmics, guerres).

Com en tota teràpia, no només interessa el referent teòric i el conseqüent bagatge tècnic, sinó la persona del terapeuta amb bones xarxes professionals, bones supervisions, permanent actualització i sòlida formació. I el que és fonamental: una bona qualitat de vida per ell.


Com d’altres autors, considero que una bona postura científica i artística –ja que la teràpia cavalca entre la ciència i l’art- és aquella que fa que no ens enamorem de les nostres teories i pre-supòsits més que per una petita estona. Així podrem contrastar-les, refutar-les i qüestionar-les per recrear-les permanentment. Sé que això és incòmode, però suggereixo no oblidar-ho (de fet, ho oblidem quasi sempre...). Així que nosaltres hem de ser els nostres primers crítics. Això no implica canviar per canviar, o per mer snobisme, o per estar sempre a la cresta de l’onada.

La crítica més comuna que des de fora es sol fer a la Teràpia Sistèmica és que és merament simptomàtica, superficial i que, en tot cas, produeix canvis efímers. Aquestes crítiques en general estan fetes per professionals d’altres línees, que poc coneixen de la Sistèmica i que habitualment tenen una solapada intenció de desacreditació per competència en llocs de poder. També he pogut veure que la crítica obeeix a que altres línees teòriques s’entronitzen com la “única veritat”, a mode religiós, i refuten qualsevol altre forma de pensar. Cal anar en compte de no caure en això.

Algunes qüestions més concretes serien:

-                      Els tractaments generalment són breus.
-                      La freqüència de les entrevistes és variable; de principi, sol ser setmanal o quinzenal.
-                      Es cita als que es considera convenients en consens amb els consultants.
-                      Les entrevistes duren entre 1 i 2 hores.
-                      Els honoraris els defineix el terapeuta o sistema social, com en tota teràpia.
-                      Són importants els seguiments per poder provar l’eficàcia.
-                      Es pot treballar en equip amb l’ús de càmara Gessel o sistema de circuit tancat (aconsellable,  encara que antieconòmic).
-                      Sempre es treballa amb un focus relacional/contextual.
-                      Es fixen objectius, en consens amb el sistema consultant.
-                      El terapeuta sistèmic és un terapeuta actiu i treballa amb la seva persona al servei del canvi.
-                      No hi ha una “nosografia” sistèmica.

Així doncs, diagnòstic sistèmic: sí o no? Ja que la visió sistèmica va canviar l’”és” per l’”aparèixer”, degut a que pressuposa l’existència determinada pels jocs relacionals –i no com una essència aliena a ells-, no adscriu a categories diagnòstiques a la manera tradicional de la psicopatologia. Així és que existeixen terapeutes amb postures radicalitzades que diuen que no existeix cap diagnòstic sistèmic, mentre que altres pensen que el diagnòstic sistèmic és dinàmic, no estigmatitzant i queda definit per la resposta que el sistema va tenint en unir-se amb el terapeuta: ambdós van permanentment modificant-se.

La consciència d’ambdues postures està en la oposició a qualsevol classificació diagnòstica a mode de ròtol estigmatitzant, ja que consideren que aquest ròtol organitza les creences i les interrelacions que reforcen allò donat en anomenar “patologia”. Dit d’una altra manera: un diagnòstic és tota una intervenció, no és innocu ni insignificant. Tot el contrari.


PRÀCTICA 8: ENFOCAMENT SISTÈMIC (I): CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ                                                                                          

Les dues últimes pràctiques que realitzarem s’enfoquen en la Teoria General de Sistemes o enfocament sistèmic, que sorgeix com a nova teoria científica a partir dels anys cinquanta, amb els treballs de L. Von Bertanbffy. Utilitza l’anàlisi matemàtic, i integra vàries disciplines com la cibernètica, l’enginyeria, la teoria  de la informació i busca comprendre la lògica i les característiques de tota realitat que sigui un sistema. Rep el nom de “general” precisament perquè estudia els sistemes independentment de si són físics, biològics, socials o psicològics.

Es feu un qüestionament sobre l’aplicació del mètode científic en els problemes de la Biologia, degut a que aquest es basava en una visió mecanicista i causal, que el feia dèbil com esquema per l’explicació dels grans problemes que es produeixen en els éssers vius. Això va portar a una reformulació global en el paradigma intel·lectual per entendre millor el món que ens envolta, sorgint formalment el paradigma de sistemes. D’entrada, els sistèmics no els interessa saber les causes ja que pensen que, en el cas que les trobessin, formarien part d’una xarxa molt complexa. A més, afirmen que no els cal saber la causa per intervenir (per exemple, no cal saber qui va trencar el vidre per canviar-lo). I és que les causes del comportament quan aquest es va instaurar poden haver desaparegut, però el comportament segueix.

El concepte de Pensament Sistèmic va ser encunyat pel professor Jay Forrester del M.I.T (Massachussets Institute of Technology). Aquest pensament consisteix en que, en comptes de centrar-se en cada un dels components del assumpte que estudia, identifica com aquesta qüestió està relacionada i interactua amb els altres constituents del sistema.

Els sistemes presenten importants peculiaritats:

-          El tot no és la mera suma de les parts: en el tot hi ha propietats que no es troben en els elements que el componen (propietats emergents);

-          Els elements estan ordenats, cada part està en el lloc que li correspon i la seva posició permet el bon funcionament del sistema;

-          Per la comprensió del comportament dels sistemes no serveix el clàssic esquema determinista de causalitat lineal, presentant la peculiaritat de la retroalimentació, una “causalitat circular” i un comportament teleològic o finalista.
Causalitat circular: qui fou primer?
Aquesta teoria ha tingut una clara presència i influència en la psicologia, sobretot en dos àmbits: En psicologia clínica, perquè s’han desenvolupat models terapèutics basats en la noció de sistema (les anomenades precisament “teràpies sistèmiques”) en les quals tant la malaltia com la cura passen per comprendre a l’individu en les seves relacions amb el tot social al que pertanyen (parella, família, amistats...). Per altra banda, la Teoria General de Sistemes va tenir importància en la construcció del paradigma cognitiu perquè reivindicava nocions fonamentals per aquest (com la d’informació i la de conducta finalista o propositiva) i ho feia des d’una perspectiva científica i no merament filosòfica o especulativa.

Iatrogènia: aplicat en l’àmbit de la medicina, són les conseqüències o els efectes secundaris negatius de la intervenció terapèutica (per exemple, la cicatriu que queda després d’una operació d’apendicitis). El professional de la psicologia ha de tenir clar que quan intervé entra a formar part d’aquell sistema, i en ocasions pot ajudar o estar perjudicant. Per això, és important tenir indicadors que mostrin quin grau d’influència s’està tenint.



Autors destacats:

Podem trobar molt ben explicades les seves biografies i teories aquí:



 PRÀCTICA A DESENVOLUPAR                                                                            

L’enfocament sistèmic pot dividir les relacions que s’estableixen entre els membres del sistema en dos tipus:

-          Relació simètrica: Els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu. Per exemple: Dos alumnes que competeixen per veure qui dels dos prepararà millor una prova (constructiva); Una parella que discuteix i es fa recriminacions mútuament (destructiva).

-          Relació complementària: Els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent, amb diferents rols. També pot ser de tipus constructiu o destructiu. Per exemple: Un pare que dona consells assenyats als seus fills (constructiva); La persona que abusa i la seva víctima (destructiva).

La part pràctica consisteix en elaborar quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats de relació enumerades anteriorment. La pràctica l’he realitzat amb la Tamara Robles i l’Alba Vàzquez.

Relació simètrica constructiva



Relació simètrica destructiva



Relació complementària constructiva



Relació complementària destructiva



REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA                                                                   

A nivell personal, m’agradaria començar la reflexió a partir del que considero una bona definició de sistema:

Un sistema és una unitat complexa en l’espai i en el temps, constituïda de tal forma que les seves unitats, gràcies a una cooperació específica, mantenen la seva configuració i comportament i tendeixen a restablir-la després de pertorbacions no destructives.

Una teràpia que té en compte tots els elements que envolten a l’individu és molt diferent d’una que es basa únicament en el subjecte, ja que de sorgeixen infinites relacions i causes que poden tenir-hi influència. Per tant, la manera d’enfocar els problemes també serà diferent, i es tindrà molt present les interaccions que tingui aquest individu amb el seu entorn.

Penso que estem massa acostumats a buscar les causes dels nostres problemes; de seguida que veiem que alguna cosa no funciona com hauria d’anar necessitem saber el “perquè” pensant-nos que, una vegada descobert, se solucionarà. No vull dir que no resulti molt millor saber la causa general originària d’un problema, però crec que és difícil –sobretot actualment, en què es tendeix a una interconnexió a nivell global- que una cosa sigui la causant de tot un problema. I sobretot en psicologia que, com sabem, la conducta humana encara ens resulta un gran món per investigar i descobrir.

Des d’aquest punt de vista penso que és molt interessant aquesta nova proposta, ja que es té en compte un conjunt de factors que, de manera més o menys directa, influeixen les persones i poden arribar a produir-los trastorns o problemes. D’altra banda, però, dóna una sensació “agredolça”, ja que resulta difícil intentar ajudar a una persona d’aquesta manera. A més, també podem caure en un problema greu, que és un excés de dimensionalitat de les causes; això podria derivar en un cert passotisme i/o pessimisme davant el fet de no saber res d’una manera segura com en altres ciències.

Hem de tenir present, però, que l’ésser humà és un individu sociable, i que necessita un entorn on es pugui desenvolupar i adquirir comportaments, i és inevitable que li influeixi (encara no sabem fins a quin punt, però cada vegada hi ha menys persones que es basen només en l’innatisme). Serà difícil, perquè tampoc sabem fins a quin punt influeix ni si també depèn de la pròpia persona (la forma com aquesta ho interioritzi i li afecti les variables externes). Però no vull ser pessimista, i estic segura que a mesura que com més anem descobrint sobre la ment i, segons la manera com vagi canviant l’entorn, podrem trobar diverses solucions.

De moment jo no escolliria una teràpia o altre de forma universal; simplement depenent del cas que ens trobem hi haurà diverses formes d’enfocar-ho que caldria conèixer i saber escollir per intentar solucionar o millorar el problema. Mirant cap al futur, penso que un bon psicòleg ha de tenir coneixements dels seus propis límits, i en aquest sentit el concepte de iatrogènia n’és un bon exemple; és bo poder disposar d’indicadors fiables a partir dels quals es pugui veure el grau d’influència que estan tenint les accions que fem, ja que sempre intervenim i modifiquem quelcom, amb l’esperança que l’efecte sigui positiu...