INTRODUCCIÓ
Les dues últimes pràctiques que realitzarem s’enfoquen en la Teoria General de Sistemes o enfocament sistèmic, que sorgeix com a nova teoria científica a partir dels anys cinquanta, amb els treballs de L. Von Bertanbffy. Utilitza l’anàlisi matemàtic, i integra vàries disciplines com la cibernètica, l’enginyeria, la teoria de la informació i busca comprendre la lògica i les característiques de tota realitat que sigui un sistema. Rep el nom de “general” precisament perquè estudia els sistemes independentment de si són físics, biològics, socials o psicològics.
Es feu un qüestionament sobre l’aplicació del mètode científic en els problemes de la Biologia, degut a que aquest es basava en una visió mecanicista i causal, que el feia dèbil com esquema per l’explicació dels grans problemes que es produeixen en els éssers vius. Això va portar a una reformulació global en el paradigma intel·lectual per entendre millor el món que ens envolta, sorgint formalment el paradigma de sistemes. D’entrada, els sistèmics no els interessa saber les causes ja que pensen que, en el cas que les trobessin, formarien part d’una xarxa molt complexa. A més, afirmen que no els cal saber la causa per intervenir (per exemple, no cal saber qui va trencar el vidre per canviar-lo). I és que les causes del comportament quan aquest es va instaurar poden haver desaparegut, però el comportament segueix.
El concepte de Pensament Sistèmic va ser encunyat pel professor Jay Forrester del M.I.T (Massachussets Institute of Technology). Aquest pensament consisteix en que, en comptes de centrar-se en cada un dels components del assumpte que estudia, identifica com aquesta qüestió està relacionada i interactua amb els altres constituents del sistema.
Els sistemes presenten importants peculiaritats:
- El tot no és la mera suma de les parts: en el tot hi ha propietats que no es troben en els elements que el componen (propietats emergents);
- Els elements estan ordenats, cada part està en el lloc que li correspon i la seva posició permet el bon funcionament del sistema;
- Per la comprensió del comportament dels sistemes no serveix el clàssic esquema determinista de causalitat lineal, presentant la peculiaritat de la retroalimentació, una “causalitat circular” i un comportament teleològic o finalista.
 |
| Causalitat circular: qui fou primer? |
Aquesta teoria ha tingut una clara presència i influència en la psicologia, sobretot en dos àmbits: En psicologia clínica, perquè s’han desenvolupat models terapèutics basats en la noció de sistema (les anomenades precisament “teràpies sistèmiques”) en les quals tant la malaltia com la cura passen per comprendre a l’individu en les seves relacions amb el tot social al que pertanyen (parella, família, amistats...). Per altra banda, la Teoria General de Sistemes va tenir importància en la construcció del paradigma cognitiu perquè reivindicava nocions fonamentals per aquest (com la d’informació i la de conducta finalista o propositiva) i ho feia des d’una perspectiva científica i no merament filosòfica o especulativa.
Iatrogènia: aplicat en l’àmbit de la medicina, són les conseqüències o els efectes secundaris negatius de la intervenció terapèutica (per exemple, la cicatriu que queda després d’una operació d’apendicitis). El professional de la psicologia ha de tenir clar que quan intervé entra a formar part d’aquell sistema, i en ocasions pot ajudar o estar perjudicant. Per això, és important tenir indicadors que mostrin quin grau d’influència s’està tenint.
Autors destacats:
Podem trobar molt ben explicades les seves biografies i teories aquí:
Gregory Bateson http://www.campodepsicologia.com/cdp83.htm
Milton Erikson http://www.cenerick.com.ar/biog_dr_erickson.htm
PRÀCTICA A DESENVOLUPAR
L’enfocament sistèmic pot dividir les relacions que s’estableixen entre els membres del sistema en dos tipus:
- Relació simètrica: Els diversos elements del sistema interactuen de forma semblant (en escalada o desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu. Per exemple: Dos alumnes que competeixen per veure qui dels dos prepararà millor una prova (constructiva); Una parella que discuteix i es fa recriminacions mútuament (destructiva).
- Relació complementària: Els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent, amb diferents rols. També pot ser de tipus constructiu o destructiu. Per exemple: Un pare que dona consells assenyats als seus fills (constructiva); La persona que abusa i la seva víctima (destructiva).
La part pràctica consisteix en elaborar quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats de relació enumerades anteriorment. La pràctica l’he realitzat amb la Tamara Robles i l’Alba Vàzquez.
Relació simètrica constructiva
Relació simètrica destructiva
Relació complementària constructiva
Relació complementària destructiva
A nivell personal, m’agradaria començar la reflexió a partir del que considero una bona definició de sistema:
Un sistema és una unitat complexa en l’espai i en el temps, constituïda de tal forma que les seves unitats, gràcies a una cooperació específica, mantenen la seva configuració i comportament i tendeixen a restablir-la després de pertorbacions no destructives.
Una teràpia que té en compte tots els elements que envolten a l’individu és molt diferent d’una que es basa únicament en el subjecte, ja que de sorgeixen infinites relacions i causes que poden tenir-hi influència. Per tant, la manera d’enfocar els problemes també serà diferent, i es tindrà molt present les interaccions que tingui aquest individu amb el seu entorn.
Penso que estem massa acostumats a buscar les causes dels nostres problemes; de seguida que veiem que alguna cosa no funciona com hauria d’anar necessitem saber el “perquè” pensant-nos que, una vegada descobert, se solucionarà. No vull dir que no resulti molt millor saber la causa general originària d’un problema, però crec que és difícil –sobretot actualment, en què es tendeix a una interconnexió a nivell global- que una cosa sigui la causant de tot un problema. I sobretot en psicologia que, com sabem, la conducta humana encara ens resulta un gran món per investigar i descobrir.
Des d’aquest punt de vista penso que és molt interessant aquesta nova proposta, ja que es té en compte un conjunt de factors que, de manera més o menys directa, influeixen les persones i poden arribar a produir-los trastorns o problemes. D’altra banda, però, dóna una sensació “agredolça”, ja que resulta difícil intentar ajudar a una persona d’aquesta manera. A més, també podem caure en un problema greu, que és un excés de dimensionalitat de les causes; això podria derivar en un cert passotisme i/o pessimisme davant el fet de no saber res d’una manera segura com en altres ciències.
Hem de tenir present, però, que l’ésser humà és un individu sociable, i que necessita un entorn on es pugui desenvolupar i adquirir comportaments, i és inevitable que li influeixi (encara no sabem fins a quin punt, però cada vegada hi ha menys persones que es basen només en l’innatisme). Serà difícil, perquè tampoc sabem fins a quin punt influeix ni si també depèn de la pròpia persona (la forma com aquesta ho interioritzi i li afecti les variables externes). Però no vull ser pessimista, i estic segura que a mesura que com més anem descobrint sobre la ment i, segons la manera com vagi canviant l’entorn, podrem trobar diverses solucions.
De moment jo no escolliria una teràpia o altre de forma universal; simplement depenent del cas que ens trobem hi haurà diverses formes d’enfocar-ho que caldria conèixer i saber escollir per intentar solucionar o millorar el problema. Mirant cap al futur, penso que un bon psicòleg ha de tenir coneixements dels seus propis límits, i en aquest sentit el concepte de iatrogènia n’és un bon exemple; és bo poder disposar d’indicadors fiables a partir dels quals es pugui veure el grau d’influència que estan tenint les accions que fem, ja que sempre intervenim i modifiquem quelcom, amb l’esperança que l’efecte sigui positiu...
Excel·lent, Anna Maria!
ResponElimina