PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES

Aquesta pràctica és a nivell individual. Després de conèixer quines són les tres actituds rogerianes, es tracta de fer una reflexió sobre un documental que vam veure a l’aula titulat “Pensant en els altres”, del programa “60 minuts”.

INTRODUCCIÓ                                                                                                    

Abans, però, parlaré de Carl Rogers i la seva teoria i teràpia:

Biografia de Carl Rogers

Carl Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 en un suburbi de Chicago, essent el quart de sis fills. El seu pare va ser un exitós enginyer civil i la seva mare mestressa de casa i devota cristiana.

Quan Rogers tenia 12 anys, la seva família es va traslladar a 30 milles de l'oest de Chicago, i seria aquí on passaria la seva adolescència. Amb una estricta educació i molts deures, Carl seria més aviat solitari, independent i auto-disciplinat.

Va anar a la Universitat de Wisconsi a estudiar agricultura. Durant aquesta època, va ser un dels 10 seleccionats per visitar Beijing per el “World Student Christian Federation Conference” per sis mesos. Carl comentava que aquesta experiència va ampliar tant el seu pensament que va començar a dubtar sobre algunes teories bàsiques de la seva religió.

Després de graduar-se, es va casar amb Helen Elliot, es va mudar a Nova York i va començar a assistir al Union Theological Seminary, una famosa institució religiosa liberal. La pèrdua de la religió seria, per descomptat, el guany de la psicologia: Rogers es va canviar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia i va rebre el seu doctorat el 1931. 

El 1940 se li va oferir la càtedra completa a Ohio. Més tard, en 1945 va ser convidat a establir un centre d'assistència a la Universitat de Chicago. Aquí, l’any 1951, va publicar el seu major treball, la Teràpia Centrada en el Client, on parlaria dels aspectes centrals de la seva teoria.

El 1957 va tornar a ensenyar a la Universitat de Wisconsi. El 1964 va acceptar feliç una plaça d'investigador en La Jolla, Califòrnia. Allà feia teràpies, va realitzar bastants conferències i va escriure, fins a la seva mort l’any 1987.

Carl Rogers

A la pràctica anterior, de la Psicologia Humanista, ja vam parlar sobre Rogers, i ara aprofundirem en aspectes de la seva teoria:

La teoria de Rogers és de les clíniques, basada en anys d'experiència amb pacients. Rogers considera a les persones com bàsicament bones o saludables, o almenys no dolentes ni malaltes. En altres paraules, considera la salut mental com la progressió normal de la vida, i entén la malaltia mental, la criminalitat i altres problemes humans, com a distorsions de la tendència natural. 

En aquest sentit, no és només simple, sinó fins i tot elegant! En tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola “força de vida” que anomena la tendència actualizant. Aquesta es pot definir com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins al major límit possible. No estem parlant aquí només de sobreviure: Rogers entenia que totes les criatures desitgen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit no serà per falta de desig.

Rogers resumeix en aquesta gran única necessitat o motiu tots els altres motius que els altres teòrics esmenten. Ens pregunta: Per què necessitem aigua, menjar i aire?; per què busquem amor, seguretat i un sentit de la competència? per què, de fet, busquem descobrir nous medicaments, inventar noves fonts d'energia o fer noves obres artístiques?. Rogers respon: perquè és propi de la nostra naturalesa com a éssers vius fer el millor que puguem.

És important en aquest punt tenir en compte que Rogers ho aplica a totes les criatures vivents. De fet, alguns dels seus exemples més primerencs inclouen algues i fongs! Pensem-hi detingudament: No ens sorprèn veure com les enfiladisses es busquen la vida per ficar-se entre les pedres, trencant tot al seu pas; o com sobreviuen els animals en el desert o en el gèlid pol nord, o com creix l'herba entre les pedres que trepitgem?

També, l'autor aplica la idea als ecosistemes, dient que un ecosistema com un bosc, amb tota la seva complexitat, té molt major potencial d'actualització que un altre simple com un camp de blat de moro. Si un simple bestiola s'extingís en un bosc, sorgiran altres criatures que s'adaptaran per intentar omplir l'espai; d'altra banda, una epidèmia que ataqui a la plantació de blat de moro, ens deixarà un camp desert. El mateix és aplicable a nosaltres com a individus: si vivim com cal, ens anirem tornant cada vegada més complexos, com el bosc, i per tant més flexiblement adaptables a qualsevol desastre, sigui petit o gran.

No obstant això, les persones, en el curs de l'actualització dels seus potencials van crear la societat i la cultura. Per sí mateix això no sembla un problema: som criatures socials; està en la nostra naturalesa. Però, en crear la cultura es va desenvolupar una vida pròpia. En comptes de mantenir-se propera a altres aspectes de les nostres naturaleses, la cultura pot tornar-se en una força amb dret propi. Fins i tot, si a llarg termini, una cultura que interfereix amb la nostra actualització mor, de la mateixa manera morirem amb ella.

Entenguem-nos, la cultura i la societat no són intrínsecament dolentes. Les nostres elaborades societats, les nostres complexes cultures, les increïbles tecnologies; aquestes que ens han ajudat a prosperar i sobreviure, poguessin al mateix temps servir-nos per fer-nos mal i fins i tot probablement per destruir-nos.

Teràpia rogeriana

Carl Rogers és més conegut per les seves contribucions a l'àrea terapèutica. La seva teràpia ha canviat en un parell d'ocasions de nom al llarg de la seva evolució: al principi la va anomenar no-directiva, ja que ell creia que el terapeuta no havia de guiar la pacient, però sí estar allà mentre aquest portava el curs del seu procés terapèutic.

A mesura que va madurar en experiència, Rogers es va adonar que com més “no-directiu” era, més influïa als seus pacients precisament a través d'aquesta postura. En altres paraules, els pacients buscaven un guia en el terapeuta i ho trobaven encara que aquest intentés no guiar-los.

De manera que va canviar el nom a centrada en el pacient. Rogers seguia creient que el pacient era el que havia de dir el que estava malament, trobar formes de millorar i de determinar la conclusió de la teràpia.

Actualment, tot i que els termes “no-directiva” i “centrada en el pacient” es mantenen, la majoria de les persones simplement l’anomenen teràpia rogeriana. Una de les frases que Rogers utilitza per definir la seva teràpia és “de suport, no reconstructiva” i es recolza en l'analogia d'aprendre a muntar en bicicleta per explicar-ho: quan ajudes a un nen a aprendre a muntar en bici, simplement no pots dir-li com, ha de fer-ho per sí mateix. I tampoc pots estar-lo subjectant per sempre. Arriba un punt on senzillament el deixes de sostenir. Si cau, cau, però si l’aguantes sempre, mai n’aprendrà.

És el mateix en la teràpia. Si la independència (autonomia, llibertat amb responsabilitat) és el que vols que un pacient aconsegueixi, no ho aconseguirà si es manté dependent de tu com a terapeuta. Els pacients han d'experimentar les seves introspeccions per sí mateixos, en la vida quotidiana, fora de la consulta del seu terapeuta. Un abordatge autoritari en la teràpia sembla resultar fabulós en la primera part de la teràpia, però al final només crea una persona depenent.

Existeix una tècnica per la qual els rogerians són coneguts: el reflex. El reflex és la imatge de la comunicació emocional: si el pacient diu “em sento fatal!” el terapeuta pot reflectir això de tornada dient-li alguna cosa com “Ja. La vida li tracta malament, no?” En fer això, el terapeuta li està comunicant al pacient que de fet està escoltant i s'està preocupant prou com per comprendre-li. També el terapeuta està permetent que el pacient s'adoni del que ell mateix està comunicant. 

De totes maneres, el reflex ha d'utilitzar-se acuradament. Molts terapeutes novells l’utilitzen sense sentir-ho o sense pensar-ho, repetint com a lloros les frases que surten de la boca dels seus pacients. Després creuen que el client no se n’adona, quan de fet s'ha tornat l'estereotip de la teràpia rogeriana de la mateixa manera en què el sexe i la mare ho han fet en la teràpia freudiana.

El reflex ha de sorgir del cor (genuí, congruent). Això ens porta als famosos requeriments que segons Rogers ha de presentar un terapeuta. Per ser un efectiu, un terapeuta ha de tenir tres qualitats especials:

1.    Acceptació incondicional de l’essència del que cadascú és:

Porti el que porti el client a teràpia se l’ha d’acceptar com a persona. Per exemple, un assassí també és persona; jo puc no estar d’acord amb el que fa, però cal transmetre-li que l’accepto com a persona.

I és que en un context en què ens sentim acceptats és quan podem parlar i escoltar-nos. Hi ha contextos d’organitzacions saludables i de no saludables. Aquests últims no afavoreixen el creixement i el benestar de la persona (el cas de l’alt grau de suïcidis en una companyia telefònica, per exemple).

2.    Comprensió empàtica:

Intentar entendre el que l’altre sent, els seus objectius, pensaments... Això no significa viure els sentiments de l’altre, sinó viure uns sentiments que no són propis però que podem viure-hi “com si”. Tenim mecanismes per entendre l’altre; quan algú parla de neguit, per exemple, tu pots connectar amb situacions teves de neguit i entendre el sentiment. Això fa que ens puguem posar al lloc de l’altre. És per aquest motiu que encara que no hi hàgim passat ens ho podem imaginar.

Abans de ser professionals som persones, i és inevitable que sentim i experimentem les coses que ens puguin transmetre; no s’entén només de manera racional. Quan empatitzes, els sentiments no són teus, i això permet ajudar sense quedar-nos bloquejats pel que ens diuen els altres; el que és important és que l’altre capti que realment hi ha la voluntat d’entendre’l. Aquest és el context favorable al creixement.

3.    Autenticitat, congruència o coherència:

Si la persona transmet que el que fa va cap a un lloc, que tot té un sentit. Ser genuí; ser honest amb el pacient.

Rogers diu que aquestes qualitats són “necessàries i suficients”: si el terapeuta mostra aquestes tres qualitats, el pacient millorarà, fins i tot si no s'usen “tècniques especials”. Si el terapeuta no mostra aquestes tres qualitats, la millora serà mínima, sense importar la quantitat de tècniques que s'utilitzin.

Ara bé, això és molt demanar a un terapeuta! Simplement són humans, i amb freqüència bastant més “humans” que uns altres. És com ser més humans dins de la consulta del que normalment som. Aquestes característiques han de deixar-se veure en la relació terapèutica.

Estem d'acord amb Rogers, encara que aquestes qualitats siguin bastant demandants. Algunes de les investigacions suggereixen que les tècniques no són tan importants com la personalitat del terapeuta, i que, almenys fins a cert punt, els terapeutes “neixen”, no es “fan”.

Bibliografia de Carl Rogers

Rogers era un gran escriptor i un vertader plaer de llegir. Com a bibliografia bàsica, a classe ens han esmentat les següents obres:

-          El matrimonio y sus alternativas: teoria de l’autoestima, creixement personal, relacions de parella.

-          El camino del ser, on hi ha les experiències de la seva última etapa de vida.

-          El proceso de convertirse en persona, on podem trobar els aspectes de la seva terapia.

-          Grupos de encuentro: més a nivell d’empreses.

Ordenats per anys, trobem:

(1942/1978) - Orientación Psicológica y Psicoterapia

(1951) - Terapia centrada en el cliente

(1961) - El proceso de convertirse en persona

(1970) - Grupos de encuentro

(1971) - Psicoterapia y relaciones humanas

(1972) - Psicoterapia centrada en el cliente

(1972) - El matrimonio y sus alternativas

(1977) - El poder de la persona

(1978) - Orientación psicológica y psicoterapia

(1980) - Persona a persona

(1980) - El Camino del Ser

(1981) - La persona como centro

REFLEXIÓ SOBRE: PENSANT EN ELS ALTRES                                                

Pensant en els altres és un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. És un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics. 

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

(petita adaptació sobre el text de la pàgina de TV3)

A nivell personal, m’ha agradat molt poder veure aquest vídeo que té molta relació amb les actituds que parla Carl Rogers, sobre l’acceptació incondicional, la congruència i l’empatia envers als altres. Sobretot aquesta última, de la que està molt de moda parlar i de la que tothom se n’omple la boca, però que sovint oblidem que és necessari educar en aquest valor des de la infantesa. I és que aquest sentiment no apareix en les persones d’un dia per l’altre i, com podem veure en el documental, quan parles i coneixes als altres resulta més senzill empatitzar amb els seus sentiments. Per exemple, m’ha cridat l’atenció quan a una nena de la classe a la que se li morí el pare ho explica, provoca que a companys que s’havien sentit igual puguin fer aflorar els seus sentiments i expressar també com es senten.

Hi ha varis moments que són claus per anar construint aquesta empatia envers els altres. Per exemple, el fet que ningú es vulgui sentir diferent i vulgui estar integrat i ben acceptat. Al documental ho podem veure quan una nena, a qui a la guardaria l’excloïen dient-li que feia pudor, reconeix que ara ella s’ha portat malament amb una companya per por a què la tornessin a criticar i no la volguessin. Ella, però, sabia molt bé com se sentia la nena maltractada en aquell moment.

El paper del professor, en aquest sentit, és decisiu en fer reconèixer a cada un dels alumnes que ningú és millor que l’altre, i que tothom té els seus defectes i ha comès errors, ja que en algun moment s’han comportat de manera injusta amb algú. S’estableix, en aquest moment, un clima de solidaritat que fa que un es pugui obrir als altres, i a la inversa.

Un altre moment que considero important en el vídeo és quan es diu que cal entendre la tristesa i el patiment de l’altre persona. En paraules del professor: “Deixa que la gent visqui al teu cor”. Des de petits tendim a pensar el pitjor dels altres i a situar-nos sempre a la defensiva, quan l’actitud constructiva seria la d’intentar-nos ajudar.

Però, com es creen aquests lligams forts entre els individus? En el vídeo es donen les pistes clarament: donant importància als sentiments dels altres, expressant la personalitat individual i valorant la vida. Aquest últim punt és important perquè avui en dia la nostra societat sembla fomentar actituds que van en un sentit totalment oposat a aquest (drogues, baralles, competitivitat, desconfiança, orgull, prejudicis...).

És el que en un moment del vídeo s’esmenta com els sentiments de menyspreu que tenen els nens amagats al cor. És fàcil donar la culpa als altres del que passa i mai a un mateix; per desgràcia, avui en dia això no es veu només en els nens, sinó en les persones adultes, i és trist... (el professor recorda als seus alumnes que no s’ha de jutjar als altres sinó fer-los costat quan estan tristos per alguna rialla o burla que han patit.

Cal, doncs, fer un esforç mutu de comprensió perquè “els lligams d’amistat es creen pensant en els sentiments dels altres”. Per això penso que seria molt constructiu que, a part d’aprendre fonamentalment coneixements a nivell teòric, les escoles dediquessin molt més temps a poder parlar de temes que preocupessin el grup-classe i donessin peu a parlar dels seus pensaments i sentiments.

M’ha agradat molt el final del documental quan els nens fan una carta gegant d’acomiadament a la sorra del pati. I és que després d’estar tant de temps treballant amb les cartes, han sigut capaços de crear-ne una conjuntament que expressa una mica els sentiments de tots plegats, que els uneix i els fa créixer com a persones. Però penso que això cal ensenyar-ho i fomentar-ho ja des de ben petits i no només a l’escola. Si la idea sembla una mica utòpica es pot començar per petites coses, sense massa pretensions, però aprofitant cada ocasió que es pugui per introduir aquests valors positius, com són l’amistat, l’empatia, la sinceritat, la gratitud, el respecte, etc.

Us deixo l’enllaç d’aquest magnífic documental:

http://vimeo.com/12609462

PRÀCTICA 6: NECESSITATS HUMANES

INTRODUCCIÓ                                                                                                     

L’aparició de la “tercera força”

·         La psicologia humanista sorgeix com una concepció pròpia a la primera meitat del segle XX (anys seixanta) amb les aportacions dels seus principals representants: W. James, L. Bingswanger, M. Boss, G. Allport, A. Maslow, C. Rogers, R. May, V. Frankl, I. Fromm, R. Laing.

·         En la seva aparició es poden identificar tres tipus d'influències:

-                     -          Filosòfiques: Humanisme, Existencialisme i Fenomenologia.

        -        Socials i culturals: el malestar de la cultura que sorgeix com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, la consciència de l'amenaça atòmica i la guerra freda, la insatisfacció social que va culminar en els moviments contraculturals dels anys seixanta.

     -          Psicològiques: la psicologia humanista es presenta com una “tercera força” en ser una proposta alternativa a la psicoanàlisi i al conductisme (les dues grans forces de la psicologia en aquests anys). En síntesi, refusaven la psicoanàlisi per haver-se centrat exclusivament en l’anàlisi de la personalitat anormal i malalta i al conductisme per el seu anàlisi elementalista de les conductes aïllades acusant a ambdós movimentsde la seva actitud reduccionista, mecanicista i determinista. Es pretén recuperar l’ésser humà conscient i intencional.

Els postulats bàsics de la psicologia humanista

·         La psicologia humanista és més un moviment que una escola.

·         Bugenthal, primer president, va proposar aquests cinc postulats bàsics d'aquesta psicologia:

-          L'home, com a home, sobrepassa la suma de les parts.

-          L'home duu a terme la seva existència en un context humà.

-          L'home és conscient.

-          L'home té capacitat d'elecció.

-       L'home és intencional en els seus propòsits, les seves experiències valoratives, la seva creativitat i el seu reconeixement de significació.

Tot i així, moltes de les afirmacions respongueren més a una concepció filosòfica de naturalesa humana que a un fet observable a la experiència, i encara que la majora dels seus fundadors reconegueren la importància de la ciència, el refús al model específic de la ciència imperant els va fer recórrer a un llenguatge més filosòfic, impedint-los per això una vertadera penetració en l’àmbit acadèmic. No obstant això, sí que van exercir una considerable influència en el marc clínic, creant clares escoles terapèutiques.

·         L'Associació Americana de Psicologia Humanista proposa quatre postulats:

-          Centració en la persona humana i la seva experiència interior, així com en el seu significat per a ella i en l’autopresència que això li suposa.

-          Emfatització de les característiques distintives i específicament humanes: decisió, creativitat, autorealització...

-         Manteniment del criteri de significació intrínseca, en la selecció de problemes a investigar en contra d'un valor inspirat únicament en el valor de l'objectivitat.

-         Compromís amb el valor de la dignitat humana i interès en el desenvolupament ple del potencial inherent a cada persona amb si mateixa i amb els altres.

Autors destacats

Molts són els autors que podrien enquadernar-se en aquesta amplia defensa per l’humanisme; destacaré a dos dels més representatius perquè es pugui tenir una visió de com aquests postulats es concreten en algunes postures teòriques:

Abraham Maslow (1908-1970)

És considerat com un dels màxims difusors i més clar exponent del moviment humanista. Encara que va tenir una formació inicialment conductista i va ser assistent de Thorndike i de Harlow, posteriorment va abandonar aquesta línia de treballs pel seu interès en la psicoanàlisi i en la teoria de la Gestalt.

A part d’establir l’ideari humanista, la seva obra es va focalitzar en l’estudi de la motivació humana que la va definir com dirigida o orientada cap al desenvolupament personal, l’ “autorealització” i no exclusivament fonamentada en la satisfacció de les necessitats primàries. De fet, va realitzar una teoria jeràrquica de la motivació humana, en què les necessitats superiors sorgeixen quan les inferiors estan cobertes. Quantes més necessitats es satisfacin major serà el grau de salut i d’estabilitat de la persona, mentre que la insatisfacció d’aquestes necessitats és la que pot generar les psicopatologies.

La teoria jeràrquica de Maslow s’estén al llarg de cinc nivells:

En el primer nivell es troben les necessitats fisiològiques (aliment, beguda, son, etc.); si aquestes necessitats no són satisfetes no és possible accedir a les superiors. Per damunt aquest nivell trobem necessitats psicològiques, fins arribar a l’excel·lència.

En el segon nivell trobem les necessitats de seguretat, que s’agrupen entorn a la finalitat de trobar un cert ordre i previsió del medi ambient que faci que la persona es senti segura.

En el tercer nivell trobem les necessitats de pertinença i amor, que apareixeran quan les dues primeres estiguin satisfetes (trobaríem la necessitat d’establir relacions afectives, de pertinença a un grup, etc.)

En el quart nivell hi ha les necessitats d’autoestima, tant la d’estimar-nos a nosaltres mateixos com la de ser estimats pels altres.

Per últim trobaríem les necessitats d’autorealització, que s’assumiran quan els altres nivells estiguin superats i són les que permeten desenvolupar tot el potencial i les capacitats humanes.

                                      

Carl Rogers (1892-1987)

És un dels humanistes més reconeguts i influents. Va estar fortament influenciat pel psicoanalista Otto Rank que, allunyat de l’ortodoxia freudiana, fonamentava la seva teràpia en la relació afectiva i defensava l’autocomprensió i la posada en marxa de les forces curatives del propi pacient.

Rogers va treballar com a psicòleg de temes infantils i d’orientació, i paulatinament es va aproximar a la psicologia clínica generant una forma terapèutica que ha estat coneguda com a teràpia no directiva o centrada en el client. Aquest tipus de teràpia es basa en la idea que és el propi subjecte el que millor coneix el seu mon i la manera per on ha de conduir-se la resolució del seu problema. Té com a premisses fonamentals la confiança en la persona del client i el rebuig del paper directiu del terapeuta.

També va plantejar una teoria de la personalitat fonamentada en la seva experiència clínica que girava entorn a dos nocions essencials: l’organisme (psique i cos) i el concepte de self (de sí mateix, és a dir, la imatge subjectiva d’un mateix).

Les seves idees no directives no van quedar exclusivament en el camp de la teràpia i Rogers va realitzar, a la vegada, plantejaments educatius dirigits al camp de l’ensenyament i l’aprenentatge. Les seves propostes es concretaven en superar el model passiu, memorístic i mecànic tradicional, proposant la necessitat d’un aprenentatge significatiu, personal i vivencial.

Si el psicoterapeuta és capaç de canviar el context de relació adequat (ha de ser de comprensió, de companyia) necessàriament sempre es produirà creixement (igual que una planta), i la persona podrà desenvolupar-se i veure maneres de com créixer. Es tracta d’un enfocament no directiu.

PRÀCTICA A DESENVOLUPAR                                                                          

Hi ha una sèrie de comportaments que estan orientats a satisfer les necessitats vertaderes (els hem classificat segons els criteris del nostre professor Ernest):

A)   Comportaments constructius: s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat. Mitjans adequats.

Per exemple, una persona que necessita parlar amb algú; truca i parlen. A més, li paga el cafè.

B)   Comportaments destructius: s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica, però algú en surt perjudicat. Mitjans inadequats.

Per exemple, satisfer la necessitat de menjar robant, o si algú té necessitat de contacte, fer un xantatge emocional (com: si no, em suïcidaré); així aconsegueix que aquella persona es mantingui al seu costat.

C)   Comportaments fallits: no s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica.

Per exemple, un pot estar necessitat d’afecte però només té sexe; el comportament no està orientat a satisfer aquella necessitat: és equivocat.

La part pràctica consisteix a posar exemples de 15 tipus de comportaments: tres (constructius, destructius i fallits) per cada un dels 5 nivells de la piràmide de les necessitats de Maslow. L’he fet amb la Tamara Robles i l’Alba Vàzquez.

1r nivell: necessitats fisiològiques

A)   Comportament constructiu:

Una noia que ha sortit de festa, però al cap d’una estona té molta son i decideix acomiadar-se de la gent i anar-se’n a dormir.

B)   Comportament destructiu:

Una noia que ha sortit de festa, però al cap d’una estona té molta son i demana a una altre persona, que té ganes de quedar-s’hi més temps, que l’acompanyi.

C)   Comportament fallit:

L’endemà tens un examen molt important i t’has d’aixecar molt aviat. Vols anar a dormir aviat i dormir 8 hores però, com sol passar, quan un va al llit amb la idea de dormir-se ràpid no pot i encara et fiques més nerviós.

2n nivell: necessitats de seguretat

A)   Comportament constructiu:

Un home necessita feina. Per tant, envia molts currículums, fa entrevistes i truca a molts llocs fins que un dia el truquen i li diuen que ja pot començar a treballar.

B)   Comportament destructiu

T’assabentes que algú de la teva secció serà acomiadat, i per no perdre la feina dones les culpes d’un error (que a més va ser culpa teva) a un company teu perquè l’acomiadin a ell.

C)   Comportament fallit

En comptes de buscar feina, em queixo a la gent que em trobo amb la finalitat que algú em truqui, però no faig res per buscar-ne.

3r nivell: necessitats d’amor i pertinença:

A)   Comportament constructiu

Et trasllades a viure a un altre poble, i allà només coneixes a una amiga. Ella, però, et presenta nova gent i t’introdueix en el seu grup d’amics, que d’entrada ja t’han caigut molt bé.

B)   Comportament destructiu

Per formar part d’un grup, et veus obligat a fumar per sentir-te acceptat.

C)   Comportament fallit

Per no estar sol vas amb un grup amb qui no hi tens coses en comú i no t’hi sents acceptat, però a nivell social sembla que així pertanys a un col·lectiu i no estàs “marginat”.

4t nivell: necessitats d’autoestima:

A)   Comportament constructiu

El professor us explica que s’ha de fer un treball individual; tu t’hi esforces molt per obtenir reconeixement i acabes traient un 10.

B)   Comportament destructiu

Un alumne li ha tocat realitzar un treball amb un grup en què tots són molt aplicats (menys ell). Ell opta per no fer res, però el dia de la presentació oral actua com si ho hagués fet tot ell.

C)   Comportament fallit

Un alumne li ha tocat realitzar un treball amb un grup en què tots són molt aplicats (menys ell). Ell opta per no fer res, i els seus companys no diuen res perquè no volen mostrar una mala imatge. El professor els posa un 10 i tota la classe els admira. Ell, però, en realitat sap que no ha estat gràcies a ell, tot i que no fa res per canviar-ho.

5è nivell: Autorealització:

A)   Comportament constructiu

Una persona de mitja edat, que sent que té totes les necessitats satisfetes, pràcticament, decideix que per sentir-se realitzat del tot es dedicarà a fer serveis d’ajuda en una ONG.

B)   Comportament destructiu

Una persona rica, jove i guapa que aparentment sembla que ho té tot i que s’hauria de sentir realitzada, en realitat pensa que la gent del seu voltant només la utilitza pels diners. Acaba agafant una depressió.

C)   Comportament fallit

Es tracta d’un home ric que creu que cau molt bé a tothom però, en realitat, la gent només va amb ell pels diners.

REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA                                                                    

En aquesta reflexió trobo interessant parlar sobre dos temes en què m’ha agradat aprofundir:

Sobre la situació actual de la Psicologia Humanista

L’enorme quantitat de tècniques desenvolupades durant aquests últims anys, orientades a l’autoexpressió, l’autorealització i l’autogratificació han produït una imatge popular en què s’identifiquen o es confonen Psicologia Humanista i el Moviment del Potencial Humà. Aquesta situació planteja un vertader dilema, relatiu a la delimitació actual de la Psicologia Humanista: Segueix essent un problema psicològic o s’ha dissolt en la pràctica en un moviment sociocultural? No és tan senzill respondre aquesta pregunta...

Es pot considerar la Psicologia Humanista com una alternativa a les psicologies tradicionals, que encara no ha produït tots els seus fruits i, com a tal, continua tenint la seva justificació en el camp de la psicologia. Però, què queda de tot l’esforç històric que va suposar el naixement de la Psicologia Humanista? Podem distingir set objectius principals: el desenvolupament d’una teoria unificada, una major tendència cap al tractament dels aspectes cognitius, afectius, físics i espirituals, un desplaçament d’allò personal cap allò socio-polític i el medi ambient, una major acceptació sociocultural de la Psicologia Humanista aplicada, un augment de la investigació en el camp de la Psicologia Humanista i el desenvolupament de metodologies més adequades per l’estudi de la totalitat de l’ésser humà i un diàleg més obert entre les diferents escoles psicològiques i l’ humanisme. La contrastació d’aquestes prediccions amb la realitat actual pot fer-nos concloure que, tot i que no hi hagi indicis que la Psicologia Humanista hagi aconseguit un paper dominant a la societat, s’observa una creixent acceptació, encara que difusa, del seu enfocament.

Potser una de les causes que fan que la Psicologia Humanista sigui tinguda en tan poca consideració per la psicologia acadèmica radica en la falta de contribucions científiques significatives al camp del coneixement psicològic. Contràriament, la Psicologia Humanista ha produït un impacte enorme en l’àmbit sociocultural, en l’aprenentatge i coneixement experiencial: a través dels grups intensius, d’autoexpressió, de les diverses formes de teràpia, la vida de moltes persones ha experimentat canvis importants.

Així doncs, mentre que per alguns el moviment ha de romandre dins el camp psicològic, sota pena de destruir-se, per altres cal sobrepassar les fronteres de la Psicologia i obrir-la a nous horitzons, desprofessionalitzant-la i convertint-la en un moviment cultural, patrimoni de la societat.

A nivell personal considero que la Psicologia Humanista ha estat, en la pràctica, envaïda per tendències sorgides al marge de la seva inspiració, en no haver desenvolupat una metodologia pròpia. Això fa que trobem una Psicologia Humanista clarament diferenciada de les altres psicologies i produeix l’estrany efecte de veure agermanats en congressos a grups de moltes orientacions.

Dins la Psicologia Humanista, però, hi ha actualment multitud de tècniques, particularment de psicoteràpia o de “creixement personal” de les més diverses procedències, el denominador comú de les quals és difícil d’identificar. Per això resulta menys que inútil qualsevol intent de traçar una panoràmica del seu estatus actual.

La tendència present és encara fins a una major diversificació progressiva, de manera que ens trobem davant d’un gegant pragmàtic sense un referent teòric ben definit; pot posseir un enorme cabdal de tècniques, per una part, però presentar, per l’altre, greus problemes metodològics.

Podem concloure, com Moustakas (1985) que “humanista” no significa ja el mateix llavors que en l’actualitat, sinó que continua més bé entenent-se d’acord a les concepcions i valors propis de cadascú, relatius a la llibertat, la ciència, la fe, la naturalesa i l’experiència humanes.

Sobre les necessitats

Són moltes les perspectives que han tractat d’abordar el problema de les necessitats. La dificultat per establir amb concreció el caràcter i el límit de les necessitats humanes resideix en què aquestes sorgeixen del context concret en què els individus es desenvolupen. És l’estructura social la que determina l’ordre de prioritat de les necessitats. Aquesta dificultat es veu a més dificultada pel caràcter del propi sistema productiu, necessitat de crear artificialment necessitats la satisfacció de les quals (mitjançant el consum) doni sortida a allò productiu, completant així un cercle tancat: les necessitats no posseeixen un origen que sigui independent de la producció, sinó que són creades pel mateix procés que contribueix a incrementar la producció.

L’organització econòmica, encara que diu que s’acomoda als desitjos de l’home, acomoda de fet l’home als seus interessos, i ho fa cada vegada més àmpliament. Així el control, la gestió i la manipulació de la demanda s’ha convertit en una enorme indústria de ràpid creixement.

Aquesta creació de necessitats, imprescindible pel manteniment d’un sistema econòmic en constant creixement, es veu aguditzada (i convenientment promoguda per la publicitat) com a generador d’aspiracions i desitjos mai del tot satisfets i sempre creixents. És l’anomenada “producció pel desig”, derivada de ka creació d’aspiracions individualitzades per un aparell cultural; el desig s’assenta sobre identificacions inconscients i sempre personals amb el valor simbòlic de determinats objectes i serveis habitualment avui en dia en el camp socioeconòmic manipulats pels missatges publicitaris.

La necessitat sorgeix, doncs, del procés pel qual els éssers humans es mantenen i reprodueixen com individus i com individus socials, és a dir, com éssers humans amb una personalitat afectivo-comunicativa en un marc socio-històric concret.

Les necessitats humanes fonamentals són finites, poques i classificables, i són les mateixes en totes les cultures i en tots els períodes històrics. El que canvia, a través del temps i de les cultures, és la manera o els mitjans per la satisfacció de necessitats. El que està culturalment determinat no són les necessitats humanes fonamentals, sinó la satisfacció d’aquestes necessitats.

L’ésser humà és un ser de necessitats múltiples i interdependents, que s’han d’entendre com un sistema en el que s’interrelacionen i interactuen. No es satisfan, es viuen i realitzen de manera continuada i renovada. Són constituïdes en un moviment incessant d’un procés entre carència i potència. No existeix correspondència biunívoca entre necessitats i satisfactoris. Casa sistema en genera o no diversos tipus. El que canvien són les quantitats, qualitats i facilitats d’accés a determinats satisfactoris. Són el mode pel qual s’expressa una necessitat.

Dintre de les ciències socials es troben nombrosos termes com necessitats, desitjos, impulsos, instints, etc., per descriure la mateixa idea. Els seus significats no són iguals, però fan referència a una força interna de l’individu, que engendra un comportament l’objecte del qual està predeterminat. És important (en el màrqueting ho veiem clar) distingir els elements que estructuren la dinàmica del comportament de la persona des del moment en què s’originen.

No obstant això, les necessitats no s’estudien com un terme general, sinó que han de distingir-se altres conceptes íntimament relacionats, com:

Carència: es pot definir com una carència fisiològica no sentida pel cervell, que si no es satisfà pot fer perillar la vida de l’individu. Sovint es confon el concepte de carència amb el de necessitat, però el que en algunes societats pot semblar una necessitat bàsica en altres no serà acceptat, ja que no es considera que afecti a la supervivència.

La carència afecta al nivell més bàsic de la vida de l’individu, i està lligada a la part animal. Està relacionada amb les funcions vitals, i és innata.

Concepte de necessitat: quan s’arriba a un determinat nivell de carència, és a dir, quan aquesta es fa molt intensa, es transforma en necessitat. Podem definir la necessitat com una carència sentida pel cervell. La carència es transformarà en necessitat depenent de la resistència de cada individu i de les seves experiències respecte a la satisfacció de determinades necessitats.

Les necessitats ja existeixen en l’individu, sense que hi hagi cap bé destinat a satisfer-la. Poden ser modificades per la cultura, però no creades ni anul·lades.

Motivacions: la necessitat es converteix en un motiu quan assoleix un nivell adequat d’intensitat. Seria com la recerca de la satisfacció de la necessitat, que disminueix la tensió ocasionada per aquesta. Estan molt lligades a les necessitats, de manera que una mateixa necessitat pot donar lloc a diferents motivacions i viceversa.

El comportament motivat prové normalment d’una necessitat no satisfeta, i s’obté a través de diversos incentius que poden estar representats per productes, serveis o persones. Els incentius poden ser positius o negatius (tractem d’evitar aquests últims).

Desitjos: quan la recerca de la satisfacció de les necessitats es dirigeix cap a un bé o un servei específic, parlem de desig. És una motivació amb nom propi. Es diferencia de les necessitats genèriques en què, així com aquestes són estables i limitades en nombre, els desitjos són múltiples, canviants i contínuament influïts per les forces socials.

Finalment us deixo enllaços de vídeos, a tall d’exemple, que il·lustren l’objectiu del màrqueting de crear desitjos en els individus, fer els productes atractius i disponibles al consumidor, presentant-los com si no poguessin viure sense ells:

http://www.youtube.com/watch?v=dRSYOUEZf_E

http://www.youtube.com/watch?v=VHw6WcB0JtU

http://www.youtube.com/watch?v=vl6NCqJc2XE

http://www.youtube.com/watch?v=zLRvI0f0j2A&feature=related