PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ                                                                                                      

v  En aquesta pràctica es tractarà el tema dels mecanismes de defensa. Abans, però, farem un repàs històric a la teoria freudiana de la psicoanàlisi:

El descobriment de l’important paper que tenia l’inconscient en la conducta humana va provocar una autèntica convulsió en la Psicologia. Les investigacions de Breuer i Freud van revelar l’existència d’un àmbit ocult que dominava gran part de l’activitat conscient. Apareixia així la psicoanàlisi, originàriament com a tractament clínic contra les neurosis si bé amb el pas del temps va acabar convertint-se en una de les escoles psicològiques de més influència.

v  Resum biogràfic de Freud:

Sigmund Freud (1856-1939) va estudiar medicina a Viena i va començar la carrera de metge a l’Hospital General de l’esmentada ciutat. Es va especialitzar en neurologia i els seus primers treballs els va fer sobre qüestions tan diverses com l’anàlisi neuronal de la medul·la o els efectes de la cocaïna. El 1885 va obtenir una beca per estudiar amb Charcot a París. Hi va aprendre l’ús de la hipnosi com a teràpia per a les malalties psicològiques, en especial per a la histèria.

Un cop va tornar a Viena, va treballar en col·laboració amb Breuer utilitzant el mètode de la suggestió hipnòtica. El famós cas de la pacient Anna O., que patia neurosi histèrica amb paràlisi inclosa, en la teràpia de la qual es van revelar inútils els procediments hipnòtics, va fer que Breuer comencés a utilitzar una teràpia suggestiva que no incloïa la hipnosi. Amb aquest nou mètode aviat va aconseguir una millora dels símptomes del pacient. D’aquesta manera, Breuer i Freud van idear una nova tècnica: la catarsi o abreacció, que consistia bàsicament que els pacients descarreguessin les emocions contingudes que pugnaven per no sortir a la consciència. La pràctica clínica va revelar que, quan s’assolia la catarsi, els símptomes relacionats amb aquestes emocions desapareixien o, si més no, milloraven. Aquest cas inicia la teràpia psicoanalítica i és el punt de partida dels estudis freudians sobre l’inconscient.

v  El primer model que Freud va proposar és conegut com a model topogràfic, ja que delimita tres zones o àmbits constitutius de la personalitat:

§  La consciència: facultat o funció psíquica que ens permet el coneixement del món exterior i de nosaltres mateixos.

§  El preconscient: format per aquells continguts que no es troben actualment en la consciència, però que poden ser recuperats amb facilitat a través de la memòria. Una de les funcions del preconscient consisteix a aconseguir l’adaptació dels impulsos sexuals i agressius a les exigències que la realitat i els valors morals imposen a l’individu.

§  L’inconscient: format per tots aquells impulsos, desitjos i esdeveniments oblidats que romanen fora de la consciència a causa de la repressió. L’inconscient lluita per sorgir a la consciència, però la censura n’evita l’actualització. Aquests continguts són amenaçadors per a la integritat psíquica del subjecte, ja que li provoquen angoixa o sentiments de culpa. Tanmateix, quan la consciència disminueix la seva vigilància (somnis, fantasies, lliure associació de records...), l’inconscient aflora, encara que ho fa distorsionat sota la forma d’imatges oníriques, actes frustrats o imaginacions fantasioses.

  

v  Gairebé des dels mateixos inicis, la psicoanàlisi va assolir gran ressonància pública, i es va veure envoltada de controvèrsia i escàndol ja que afectava el puritanisme de la moral burgesa. Dues afirmacions de Freud van desencadenar la tempesta: una, que les causes dels trastorns psíquics eren d’origen sexual; i l’altre, que els nens posseïen impulsos sexuals des del mateix instant del naixement.

El que Freud entenia per sexualitat era l’energia de les pulsions relacionada amb tot el que pot designar-se amb la paraula amor. Per pulsió entén l’impuls provocat per una energia que tendeix a buscar la seva satisfacció mitjançant un objecte adequat. Quan aquesta darrera no s’obté, l’organisme resta en tensió a causa de l’empenta de l’impuls no satisfet. Les dues pulsions són les sexuals (libido) i les d’autoconservació (necessàries per mantenir la vida, com la nutrició).

v  Anys més tard, va introduir importants modificacions i va proposar un nou model que es coneix com estructural ja que defineix els tres components bàsics (jo, allò, superjò), els quals s’encavalquen en l’estructura de la personalitat:

§  Allò (Id): engloba els instints i les pulsions primàries de la naturalesa humana no controlats per la consciència. S’hi inclouen els trets hereditaris, les pulsions sexuals i agressives, a part dels records i desitjos reprimits en la història personal del subjecte. Freud va destacar principalment tres característiques de l’Allò:

-          Les seves demandes incondicionals de satisfacció, ja que es troba regit pel principi del plaer.

-          La seva irracionalitat, ja que com que és purament instintiu no es guia pel principi de realitat.

-          La amoralitat, ja que existeix satisfacció sense tenir en compte censures morals o socials.

L’allò pertany del tot a l’inconscient, des d’on actua sobre la consciència i provoca desequilibris i tensions a l’organisme.

§  Jo (Ego): És la instància entre l’Allò i la realitat exterior. La seva funció és bàsicament reguladora, i persegueix satisfer els desitjos de l’Allò en la mesura que aquesta satisfacció no provoqui conflictes en el sistema de creences de l’individu. Ara bé, com que ha d’adaptar els impulsos sexuals i agressius a les condicions externes objectives, ha de portar a terme una censura sobre l’acció de l’Allò, censura i adaptació que aconsegueix gràcies als mecanismes de defensa. En cert sentit, és l’àrbitre de la lluita entre l’Allò i el Superjò, que decideix quan ha de ser satisfet un impuls i quan s’ha de reprimir.

L’activitat conscient és executada pel Jo (percepció, processos intel·lectuals, etc.) i també la preconscient (actualitzar els aprenentatges o les evocacions del passat no reprimit mitjançant la memòria), En els seus últims escrits, Freud assigna també una funció inconscient al Jo: la dels mecanismes de defensa que impedeixen la frustració del subjecte i redueixen la tensió creada pels impulsos no satisfets de l’Allò.

§  Superjò (Super-Ego): És el conjunt de les normes morals, prohibicions i amenaces interioritzades per l’individu. En llenguatge col·loquial és el que habitualment es denomina consciència moral. La seva funció és oposar-se als impulsos primitius de l’Allò quan aquests entren en conflicte amb la moralitat.

v  L’evolució del psiquisme:

Freud considerava que el psiquisme era dinàmic. Així, evoluciona i es desenvolupa mitjançant fases o etapes, que són comunes a tots els éssers humans:

En el moment del seu naixement, el nen és un ésser egoista, en qui només hi habiten els instints de l’Allò, sobretot les pulsions sexuals. Com que no existeix cap norma moral, exigeix la satisfacció d’aquests impulsos de forma immediata. El nen només viu pel plaer. Durant el primer any i mig de vida, el plaer es concentra en la boca (llepar, mossegar...); per això batejà aquest etapa amb el nom de fase oral.

Amb el pas del temps, el nen va aprenent que el món  exterior no cedeix sempre als seus desitjos. Comencen en aquesta època les primeres negatives paternals davant els seus capricis, amb la qual cosa l’Allò primitiu ha de modificar la seva acció, donant lloc al Jo.

La funció d’aquest últim és modelar els impulsos sexuals i agressius; imposa el principi de realitat al plaer. Van sorgint així els processos conscients, que permeten al nen l’adaptació al seu propi entorn familiar i una primera comprensió del món que el rodeja. Alhora, el Jo aplica la censura als desitjos de l’Allò, amb la qual cosa es van enregistrant els primers traumeso ferides psíquiques en l’inconscient infantil.

Els lligams emotius del nen amb els seus pares són molt forts en aquesta etapa. A causa d’aquesta relació afectiva, entre els tres i els cinc anys es desenvolupa el complex d’Èdip. El principi de realitat força el Jo del nen/a a reprimir els impulsos sexual i agressius cap als pares. Això és necessari per aconseguir la seva adaptació a la família. Aquesta expressió provoca l’aparició del Superjò, mitjançant la qual la ment infantil comença a permetre una vida comunitària. S’interioritzen les normes de convivència, les prohibicions morals, les sensacions de culpa i vergonya, etc.

A partir d’aquest moment, el Superjò oposarà la moralitat i les creences interioritzades cada vegada que apareguin els impulsos primitius de l’Allò. Però els impulsos relegats a l’inconscient actuen des d’allà i provoquen trastorns i interferències en la conducta dels individus.

Freud manté una visió pessimista de l’ésser humà, ja que considera la repressió com el principal mecanisme que forja la personalitat social de l’individu. El conflicte entre els desitjos instintius i les normes morals repressores desemboca en l’angoixa i l’ansietat, quan no ho fa en un trastorn psíquic de major o menor importància. Així, la nostra història personal pot resumir-se en el conjunt de les repressions que han determinat el desenvolupament de la nostra vida.

v  Una vegada desenvolupats aquests conceptes, podem passar a explicar què són els mecanismes de defensa:

Són una sèrie de mètodes o tècniques que utilitzem totes les persones per tal d’evitar l’angoixa o ansietat que ens produeixen les frustracions i els conflictes del nostre psiquisme. Freud va ser el creador del nom, encara que als seus escrits sovint utilitza defensa com a sinònim de repressió. Tanmateix, en altres textos, aclareix el significat dels termes distingint entre repressió, en el sentit ampli (defensa) i repressió en el sentit estricte.

Algunes característiques generals dels mecanismes de defensa són:

1.    Són dispositius del jo que s’utilitzen per evitar les influències de les pulsions en la conducta de l’individu.

2.    Per regla general, i així ho creia Freud, són inconscients. No tots els autors, però, hi estan d’acord.

3.    En essència, consisteixen a fer fora de la consciència algun aspecte de la realitat, ja sigui física o psicològica.

4.    El seu objectiu últim és evitar l’angoixa o dolor psíquic que aquests conflictes provocarien a la consciència. Freud va afirmar que els mecanismes de defensa constituïen la pedra angular sobre la qual descansa tota l’estructura de la psicoanàlisi, la seva part més essencial.

5.    Són utilitzats per totes les persones, no solament per aquelles que pateixen trastorns psíquics. Precisament, aquestes darreres empitjoren la seva situació perquè els mecanismes de defensa es tornen ineficaços i no serveixen per calmar l’ansietat.

Freud i la seva filla Anna van donar nom a la major part dels mecanismes de defensa, encara que estudis posteriors van permetre aclarir millor alguns trets. Els més importants són els següents:

§  Repressió: Freüd el considerava el més important. L’anomenava també defensa. Manté els impulsos inacceptables de l’Id fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

§  Negació: És un mecanisme relativament simple que consisteix a negar-se  a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. Intenta, igual que la repressió, mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

§  Projecció: És el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se a sí mateix. La persona descarrega, ni que sigui parcialment, el seu impuls, en tant que també s’oculta a si mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

§  Racionalització: La persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

§  Intel·lectualització: Consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

§  Formació reactiva: Una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

§  Regressió: És el mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat una fixació.

§  Desplaçament: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

§  Sublimació: És el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

PRÀCTICA:                                                                                                         

La pràctica a desenvolupar, en grups (jo la he realitzat amb la Lídia March), consisteix en la elaborar un exemple de sublimació per cada un dels set pecats capital: ira, luxúria, gula, pobresa, supèrbia, enveja i avarícia. També n’hem fet d’altres, com la tristesa, la vergonya, la culpabilitat i la humiliació.

Ira:

És el cas d’una noia a qui l’ha deixat el seu xicot per una altra. Ella se sent molt furiosa i té moltes ganes de venjar-se. Li agradaria, per exemple, ratllar-li el seu cotxe nou, en què portarà a la nova xicota. El que acaba fent, però, és comprar un quilo de gelat de xocolata; es tanca a la seva habitació i se’l menja tot mirant una pel·lícula trista.

Luxúria:

És el cas  d’una noia jove i molt bonica que va a una discoteca amb el seu xicot. S’adona que hi ha tres nois molt atractius que la miren i li piquen l’ullet. A ella li agradaria acostar-s’hi i flirtejar-hi, però el que acaba fent és seguir ballant amb el seu xicot.

Gula:

És el cas d’una noia que en un dinar familiar s’ha atipat massa. Per postres l’àvia porta el seu pastís preferit. Ella se’l menjaria sencer –per aquestes coses sempre hi ha un forat a l’estómac- però el que acana fent és sortir a fora i fumar un cigarret.

Peresa:

És el cas de quatre nois que han quedat per fer un treball en equip de la universitat. Porten ja dues hores, i n’hi ha un d’ells que ja no pot més. El que li agradaria fer és dir: “aquí us quedeu nois!”, però el que acaba fent és dir que va a mirar vídeos amb el portàtil per afegir-los al treball, i aprofita per descansar.

Enveja:

És el cas de dues amigues, la Clara i la Maria. La Clara està sortint amb un noi, que és el mateix de qui la Maria està enamorada. Li agradaria poder dir-li al noi tot el que sent, però sap que això faria molt mal a la Clara, i el que acaba fent és escriure poemes i escoltar cançons d’amor quan està sola.

Supèrbia:

És el cas d’un noi jove que es presenta a un càstig per una sèrie de televisió. Quan acaba pensa que ho ha fet molt bé i té ganes de refregar-ho a tots els que són allà. El que acaba fent, però, és aïllar-se, escoltar la música que té al seu Ipod mentre espera els resultats de les proves.

Avarícia:

És el cas d’una dona a qui, després de molts anys de provar sort, li toca la loteria, i són diners. Ella té ganes de gastar-los en la hipoteca, comprant un cotxe i algun caprici més, però sap que la seva germana està molt endeutada i no se’n sortirà. El que acaba fent és donar-li la meitat del premi, perquè si no tampoc els podria gaudir bé.

Altres:

Humiliació:

És el cas d’un noi a qui uns seus amics l’han deixat de banda i l’han fet patir molt. El dia en què abandona totalment el grup té moltes ganes d’humiliar els seus amics penjant a internet fotos de quan eren petits en què surten fent el boig, perquè tothom ho vegi i rigui. El que acaba fent és parlar del tema amb el seu germà gran, i buscant nous amics.

Tristesa:

És el cas d’una noia a qui se l’hi ha mort el gos, de vell. Li sap molt greu i té moltes ganes de plorar, però el que acaba fent és sortir a jugar amb els seus pares (que volen que es distregui) i fa un dibuix del seu gos, per no oblidar-lo.

Vergonya:

És el cas d’una noia que al cap de deu minuts li tocarà sortir davant de 90 persones a fer una exposició oral molt important. Es mor de vergonya i té moltes ganes de sortir corrents d’aquella sala, però el que acaba fent és inspirar i expirar ben fort, i anar a buscar una til·la a la cafeteria.

Culpabilitat:

És el cas d’un noi que s’havia emborratxat amb uns amics el cap de setmana anterior. Van tenir un accident amb el cotxe, i un d’ells va morir. El noi té ganes de suïcidar-se perquè se sent molt culpable, però el que acaba fent és anar en un psicòleg que un amic ha recomanat a la família.

REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA                                                                  

Entorn de la psicoanàlisi:

La influència cultural de la psicoanàlisi en el pensament del segle XX no admet cap mena de dubte i nombrosos artistes i intel·lectuals s’han fet ressò de les seves propostes. Tanmateix, juntament amb aquest reconeixement també és cert que, en el transcurs dels anys, la psicologia acadèmica ha acabat girant-s’hi d’esquena i avui dia la seva presència és molt limitada.

La psicoanàlisi s’interessa per l’inconscient; davant de la psicologia de la consciència, de la conducta o de la ment humana proclama que el que determina el comportament de les persones és allò que no és conscient. Les teories psicoanalítiques sobre la personalitat, el desenvolupament d’una teràpia basada en la curació per mitjà de la paraula i la construcció d’una psicologia social orientada a desvelar els orígens inconscients de les formes polítiques, socials i artístiques, van ser les seves millors consecucions.

La psicoanàlisi ha rebut crítiques, com per exemple les de Karl Popper, en què designà la psicoanàlisi com a pseudociència perquè no complia el principi de falsabiltat: les teories de Freud eren infalsables i li permetien reinterpretar l’evidència quan no confirmava la hipòtesi. Tot i així, Popper deia que era una interessant metafísica psicològica i que es podia utilitzar com a complement.

Skinner va criticar la psicoanàlisi i als psicòlegs cognitius d’especular amb processos interns quan no disposen dels mitjans adequats per fer-ho.

L’epistemòleg Mario Bunge sosté que la psicoanàlisi és un exemple de pseudociència perquè no té consciència externa. Mentre que les diferents disciplines científiques interactuen recolzant-se les unes en les altres, tant en aspectes tècnics com científics, el greu problema de la psicoanàlisi consistiria en què es tracta des d’una disciplina aïllada de la resta de coneixement, sense interactuar amb disciplines com la psicologia experimental, la neurociència cognitiva i les ciències biològiques.

La psicoanàlisi és considerada una pseudociència per la psicologia cognitiva, la psicologia evolucionista, la biologia mol·lecular i la psiquiatria actual. Li retreuen el fet que es basi en teories obsoletes i hipòtesis a les quals els manquen suport empíric.

També es podria destacar el llenguatge psicoanalític, que s’ha popularitzat i amb la qual cosa ha contribuït a l’enriquiment lèxic de les diferents llengües. Tanmateix, i com a contrapartida, aquesta popularitat va propiciar un ús no gaire tècnic de la seva terminologia en el llenguatge col·loquial.

Tot i així, la influència de la psicoanàlisi ha estat molt important en la cultura del segle XX i ha servit per trencar molts tabús com, per exemple, els que fan referència a la sexualitat. Aquesta, diferentment de la concepció que la considera un dels instints més baixos de l’espècie humana, és vista per la psicoanàlisi com a font de vida i un factor determinant del comportament humà. En definitiva, per Freud allò que ens mou i ens incita a viure és el desig, de manera que quan aquest falta el resultat és la mort.

Entorn als mecanismes de defensa:

És realment quan fas l’esforç de buscar exemples que entens bé el mecanisme i el memoritzes a l’acte. També és bo perquè et fa adonar que tots utilitzem aquest tipus de mecanismes, ja que esdevindria impossible viure amb tota l’angoixa i ansietat que ens poden arribar a produir els conflictes del nostre psiquisme.

També penso que el mecanisme de defensa de repressió és el més important, i m’agradaria fer un incís: el material reprimit es relega a l’inconscient, però això no significa el seu oblit total. La seva acció sobre la consciència (volent emergir de nou) afecta els actes de l’individu, encara que aquest no en sigui conscient. Només s’obliden els fets que provoquen angoixa o ansietat, no totes les circumstàncies desagradables esdevingudes en el passat d’un individu.

La paraula repressió va passar al llenguatge col·loquial ja fa molt de temps. Quan la gent parla d’una persona reprimida es refereix a aquell que no és capaç de satisfer els seus desitjos. Generalment, es pensa que hi ha persones reprimides i no reprimides. Tanmateix, per a Freud, tots sense excepció reprimim els nostres desitjos, la qual cosa ens mena irremeiablement a tenir certs trets patològics. En aquest sentit, diu Freud, tots els éssers humans som neuròtics, encara que uns ho són en més grau que d’altres segons la intensitat i les característiques de les nostres repressions i segons la capacitat d’adaptació a la realitat que demostrem...