INTRODUCCIÓ
Enfocament sistèmic...
En el nou paradigma – el sistèmic- l’atenció està basada en la modificació del subjecte a partir de la interacció amb “els altres”. És a dir, que l’enfocament resulta ser relacional. D’aquí la base en la noció de “sistema”, que prové de la biologia i fa referència a un grup d’elements interconnectats a través de les seves propietats i atributs, que organitzen un funcionament determinat per regles.
Tot sistema pertany a un “context”, entenent aquest com el mitjà que atorga sentit als intercanvis. Dit d’una altra manera: el context defineix com s’ha d’entendre qualsevol conducta o missatge. Les conductes, per tant, no tenen el mateix significat en tots els contextos (obvi...). La teràpia sistèmica sempre té present el context en què apareixen els problemes; per això és una mirada relacional i contextualitzada.
... i teràpia familiar
L’any 1954, Jackson va fer una conferència titulada Homeostasi Familiar, en què conceptualitza la família en termes de sistema interaccional accentuant el caràcter equilibrador que posseeix tot símptoma individual.
La idea d’intentar tractar una família apareix a Amèrica el 1950. Alguns terapeutes, sense conèixer-se entre ells, comencen a tractar famílies completes. El 1951 marca un moment històric particularment important en el desenvolupament de la teràpia familiar. En una trobada que va tenir a Londres, i que va ser molt comentat, el Dr. Sutherland i el Dr. Bell discutiren el treball de Bowlby i les possibilitats de mantenir sessions amb famílies senceres, juntes. En realitat, el que va succeir va ser que Bell va entendre correctament la tècnica utilitzada per Bowlby –qui en aquell moment no tractava grups familiars sencers- però d’aquest malentès van sorgir els primers treballs experimentals que Bell va realitzar amb la teràpia de grup familiar, el que a la seva vegada va influir a altres clínics a desenvolupar aquesta pràctica.
Alguns terapeutes notaven que quan els seus pacients canviaven a la teràpia individual, això tenir conseqüències dins la família: algú o altre desenvolupava símptomes, o la família començava a apartar-se. El canvi ràpid d’un símptoma sever en un pacient produïa inestabilitat en el matrimoni i la família.
Per aquestes dates estava clar que la teràpia familiar era un concepte diferent de canvi més que un mètode addicional de tractament: per canviar a un individu es requereix una manera de pensar, i per canviar la interacció entre els membres d’una família, se’n requereix una altra. Es tractava de canviar el medi de relació en què viu la persona, no treure-la d’aquest medi ni intentar canviar-la.
Més que desenvolupar-se la teràpia familiar d’acord amb una teoria, semblava que s’estava lluitant per trobar una teoria on encaixar les pràctiques. El model més popular va ser una teoria sobre el sistema, obtinguda cibernèticament. Així doncs, la Teràpia Familiar tracta de modificar l’equilibri de la relació patogènica entre els membres de la família, a fi de facilitar noves formes de relació.
Un símptoma de qualsevol membre de la família en un moment determinat es veu com expressió d’un sistema familiar disfuncionant. Per comprendre el símptoma s’ha de comprendre no només el portador del símptoma, sinó també a la família i al sistema familar, ja que el símptoma compleix la funció de mantenir l’equilibri del sistema familiar. Es podria establir una regla empírica: quan el “perquè” d’un fragment de conducta roman obscur, la pregunta “per a què” pot proporcionar una resposta vàlida.
Podem intentar classificar les corrents de Teràpia Familiar en les següents escoles:
- Transicional: Ackerman, Bloch, Boszszormeny-Nagy, Framo.
- Existencial: Satir, Duhl, Kempler.
- Comunicacional: Jackson. Weakland, Weatzlawick.
- Estratègica: Haley, Madanes.
- Estructural: Minuchin, Montalvo.
- Escola de Roma: Andolfi, Menghi, Saccu.
- Grup de Milà: Inícíalmente: Mara Selvini-Palazoli, Prata, Boscolo y Cecchin. Actualmente: Mara Selvini, Sorrentino, Cirillo y Matteo Selvini.
Passaré a centrar-me en Minuchin i la seva teoria:
El concepte d’estructura familiar va ser proposat inicialment per Minuchin per indicar les restriccions funcionals. Les estructures familiars són conservadores però modificables.
La meta d’aquesta teràpia és augmentar la flexibilitat d’aquestes estructures subjacents. La tasca de la teràpia és ajudar a la família a readaptar-se a les circumstàncies canviants. La organització de la família es relaciona amb la concepció que és té d’ella mateixa, i també del fet que, a mesura que passa el temps, la construcció d’un mite familiar reforça l’estructura que guia el moviment natural.
Per sentir-se segures, les persones han de participar en interaccions previsibles. Lamentablement, aquest caràcter previsible es pot congelar i limitar, de manera que les pautes es tornen inflexibles i els membres de la família utilitzen nom és una gamma de les conductes a les que podrien tenir accés. El resultat és que les famílies funcionen per sota del seu potencial.
Fonaments teòrics: El model normatiu de Minuchin per una família que està funcionant be és d’especial utilitat. Una família apropiadament organitzada tindrà límits clarament marcats (el subsistema marital tindrà límits tancats per protegir la intimitat dels conjugues; el parental en tindrà entre ell i el dels nens, igual que en el subsistema de germans i el límit de l’entorn).
El mètode de Minuchin de “traçar el mapa” del terreny psicopolític d’una família estalvia molt de temps al terapeuta, ja que la naturalesa de la organització de la família dóna al terapeuta estructural les claus que necessita per determinar quines direccions ha de seguir en revisar les pautes de relacions en la família. El revisar del mapa conforme progressa el tractament, Minuchin ens mostra un mètode gràfic amb què documentar les etapes de la teràpia.
Una de les principals aportacions a la teràpia familiar ha consistit en assenyalar la confusió de la normal jeràrquica entre membres d’una família que no està funcionant bé, la reestructuració de les relacions familiars, l’acomodació de les estructures ja existents i donar a casa persona l’experiència de viure en un grup normalment organitzat.
L’enfocament estructural deu molt a la “teoria dels sistemes”, i no obstant s’inclina molt poc cap al paradigma cibernètic que tant s’ha desenvolupat, però és una de les facetes que serveixen per identificar al moviment de la teràpia familiar. Només ocasionalment en la seva major part, el seu llenguatge sembla derivar-se de la teoria de la organització i la teoria dels rols, basant-se en gran part en metàfores espacials com fronteres, mapes, territori, estuctura, rol, etc.
En aquest enllaç podeiu trobar la biografia de Minuchín:
PRÀCTICA A DESENVOLUPAR
Dins de l’estructura familiar es poden identificar les següents formes d’interacció:
1. Els límits, que estan constituïts per les regles que defineixen els que participen i de quina manera ho fan en la família. Tenen la funció de protegir la diferenciació del sistema.
Els límits a l’interior del sistema s’estableixen entre els subsistemes familiars (individual, conjugal, parental i fraternal) i poden ser de tres tipus:
- Clars: defineixen les regles d’interacció amb precisió.
- Difusos: no defineixen les regles d’integració amb precisió i caracteritzen a les famílies amb membres molt dependents entre sí.
- Rígids: defineixen interaccions en les quals els membres de la família són independents, deslligats.
Els límits a l’exterior del sistema impliquen regles d’interacció entre la família i altres sistemes.
2. La jerarquia, que fa referència al membre amb major poder en la família.
3. Centralitat, membre entorn el qual gira la major part de les interaccions familiars; aquest membre pot destacar-se per qüestions positives o negatives.
4. Perifèria, membre menys implicat en les interaccions familiars.
5. Aliances, es refereixen a la unió de dos o més persones per obtenir un benefici sense danyar a l’altre.
6. Coalicions, que són la unió de dos o més persones per danyar a una altra.
7. Fill/a parental, és aquell membre de la família que assumeix el paper de pare o mare.
En aquesta pràctica se’ns demana elaborar, per parelles (jo la vaig fer amb la Tamara Robles) un exemple de genograma i de diagrama sistèmic, que són una bona eina gràfica per sintetitzar els problemes i obtenir, a simple vista, una idea de la situació. Concretament, el genograma permet plasmar i representar l’estructura d’una organització, mentre que el diagrama la funció d’aquesta.
Els exemples que nosaltres hem fet són els següents:
Genograma
Diagrama sistèmic
REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA
La terapia sistémica s’ha implementat –i s’implementa- en l’atenció de diversos tipus de problemes, com la psicosi, trastorns de la conducta en nens i adolescents, problemàtiques de parelles, violència, abús sexual, depressions, trastorns de l’alimentació, de descontrol (addiccions), en famílies desajustades i temàtiques de divorci. I en ampliar-se més enllà de l’individu, la parella i la família: organitzacions laborals i educacionals, comunitats, meditació, xarxes, problemes psicosocials (migracions, efectes de canvis econòmics, guerres).
Com en tota teràpia, no només interessa el referent teòric i el conseqüent bagatge tècnic, sinó la persona del terapeuta amb bones xarxes professionals, bones supervisions, permanent actualització i sòlida formació. I el que és fonamental: una bona qualitat de vida per ell.
Com d’altres autors, considero que una bona postura científica i artística –ja que la teràpia cavalca entre la ciència i l’art- és aquella que fa que no ens enamorem de les nostres teories i pre-supòsits més que per una petita estona. Així podrem contrastar-les, refutar-les i qüestionar-les per recrear-les permanentment. Sé que això és incòmode, però suggereixo no oblidar-ho (de fet, ho oblidem quasi sempre...). Així que nosaltres hem de ser els nostres primers crítics. Això no implica canviar per canviar, o per mer snobisme, o per estar sempre a la cresta de l’onada.
La crítica més comuna que des de fora es sol fer a la Teràpia Sistèmica és que és merament simptomàtica, superficial i que, en tot cas, produeix canvis efímers. Aquestes crítiques en general estan fetes per professionals d’altres línees, que poc coneixen de la Sistèmica i que habitualment tenen una solapada intenció de desacreditació per competència en llocs de poder. També he pogut veure que la crítica obeeix a que altres línees teòriques s’entronitzen com la “única veritat”, a mode religiós, i refuten qualsevol altre forma de pensar. Cal anar en compte de no caure en això.
Algunes qüestions més concretes serien:
- Els tractaments generalment són breus.
- La freqüència de les entrevistes és variable; de principi, sol ser setmanal o quinzenal.
- Es cita als que es considera convenients en consens amb els consultants.
- Les entrevistes duren entre 1 i 2 hores.
- Els honoraris els defineix el terapeuta o sistema social, com en tota teràpia.
- Són importants els seguiments per poder provar l’eficàcia.
- Es pot treballar en equip amb l’ús de càmara Gessel o sistema de circuit tancat (aconsellable, encara que antieconòmic).
- Sempre es treballa amb un focus relacional/contextual.
- Es fixen objectius, en consens amb el sistema consultant.
- El terapeuta sistèmic és un terapeuta actiu i treballa amb la seva persona al servei del canvi.
- No hi ha una “nosografia” sistèmica.
Així doncs, diagnòstic sistèmic: sí o no? Ja que la visió sistèmica va canviar l’”és” per l’”aparèixer”, degut a que pressuposa l’existència determinada pels jocs relacionals –i no com una essència aliena a ells-, no adscriu a categories diagnòstiques a la manera tradicional de la psicopatologia. Així és que existeixen terapeutes amb postures radicalitzades que diuen que no existeix cap diagnòstic sistèmic, mentre que altres pensen que el diagnòstic sistèmic és dinàmic, no estigmatitzant i queda definit per la resposta que el sistema va tenint en unir-se amb el terapeuta: ambdós van permanentment modificant-se.
La consciència d’ambdues postures està en la oposició a qualsevol classificació diagnòstica a mode de ròtol estigmatitzant, ja que consideren que aquest ròtol organitza les creences i les interrelacions que reforcen allò donat en anomenar “patologia”. Dit d’una altra manera: un diagnòstic és tota una intervenció, no és innocu ni insignificant. Tot el contrari.
Molt bona feina, Anna Maria!
ResponElimina