PRÀCTICA 1: INTROSPECCIÓ

INTRODUCCIÓ                                                                                                          

La introspecció (del llatí introspicere, observar interiorment) o percepció interna és el coneixement intern que el subjecte té dels seus processos mentals. Si aquesta capacitat reflexiva s'exerceix en la forma del record sobre els estats mentals passats, llavors s'anomena introspecció retrospectiva, però la introspecció pot ser un coneixement de les vivències passades i també de les presents, de les que es donen conjuntament en el present durant el propi acte introspectiu.

Per poder dur a terme una introspecció cal de reunir aquests requisits:

- Que sigui coneixement referit als estats mentals;

- Que aquests estats mentals coneguts siguin els del propi individu que la realitza;

- Que aquest coneixement no sigui indirecte, sinó immediat.

Una mica d’història sobre la introspecció...

Per tal d’estudiar els fenòmens conscients simples, Wundt emprà (entre altres mètodes) el de la introspecció, que és en certa manera una herència de la tradició filosòfica. Sant Agustí ja havia dit que només podem conèixer Déu com una llum interior de la consciència i també Descartes havia buscat en la introspecció una eina per explorar les experiències subjectives internes: que ‘jo sóc, jo penso’, és per a Descartes una evidència a la qual només arribem pel coneixement intern. El problema de la introspecció, però, sempre era el mateix: resulta una experiència subjectiva que no sabem com objectivar.

Wundt, conforme a la tendència experimentalista de l’època, usa la introspecció d’una manera que ell considera científica. Va recórrer a instruments de laboratori que li permetien controlar els resultats de les seves experiències. Demanava, per exemple, als subjectes experimentals que percebessin internament determinades sensacions (color, tons, etc.), que sempre es troben acompanyades de sentiments (tensió, relaxació, etc.).

Les experiències per mesurar el temps de reacció, també ocuparen gran part dels primers treballs de Wundt. Així, per ex., quan s’encenia un llum vermella el subjecte encenia el llum A, quan s’encenia un llum verd, el subjecte encenia el llum B, etc... i es mesurava la seva reacció.

Mitjançant aquesta mena de procediments és possible mesurar i comparar els diferents temps de reacció que presenta un subjecte davant els diferents estímuls. Els historiadors coincideixen amb què amb Wundt neix el primer programa d’investigació psicològica estrictament científic. Però Wundt aviat va arribar a la conclusió que no tots els processos psicològics es poden conèixer d’aquesta manera.

Arribar a la conclusió que el mental pot ser mesurat constitueix la gran aportació de Wundt a la psicologia perquè permet deixar de considerar la psicologia com una branca de la filosofia. Les dificultats per controlar l’actitud del subjecte i la necessitat d’eliminar els factors pertorbadors en l’observació, van fer, però, que l’anàlisi introspectiu fos aviat abandonat també per Wundt. Tota una important branca de la psicologia, el conductisme de Pavlov, Watson i Skinner, es basarà molt estrictament en la negació de la cientificitat de la introspecció. 

  

Introspecció: girar els ulls cap a l'interior

PROCEDIMENT A SEGUIR                                                                                      

Pràctica individual en què s’ha de dividir la ment entre la part que observa (observador) i allò observat. La durada és de deu minuts. Ho fem una vegada a l’aula, però es pot repetir les vegades que vulguem. El que es pretén aconseguir és que podem “girar els ulls cap endins”, observant i experimentant tota la informació, pensaments i emocions que es produeixen en tan sols deu minuts dins la nostra ment.

REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA                                                                      

Sobre la meva introspecció

Una vegada l’Ernest va acabar d’introduir-nos el tema de la introspecció i ens va explicar en què consistia la pràctica, vaig tancar els ulls per concentrar-me millor i observar realment què passava dins la meva ment. D’aquesta manera no havia fet mai introspecció (juntament amb els companys dins de l’aula), però sí quan estava relaxada al llit, abans d’adormir-te, quan penses en el que has fet durant el dia, el que encara et queda per fer, com t’has sentit en un moment determinat, etc.

És increïble la quantitat de pensaments que poden fluir per la ment, juntament amb imatges, emocions, sons, percepcions, idees, records... i tot això sense seguir un ordre concret! Me n’anava d’un pensament sobre una cosa passada a una inquietud pel dia següent; una idea s’acompanyava amb música i un record anava lligat a una imatge... Tampoc intentava imposar-hi ordre, no podia forçar-me a pensar en una determinada cosa perquè al cap de poc ja pensava en una altra de ben diferent, i em sorprenia de la poca capacitat que tenia davant d’aquest fet.

Conclusions finals que se'n extreuen

És important destacar el fet que la introspecció és un mètode útil a nivell individual, però no és de domini públic. És massa subjectiu i impossible de mesurar, i per això no la podem considerar com a ciència. A més, la psicologia estudia els processos de consciència, i penso que aquesta pràctica es relaciona més amb el preconscient.

M’he adonat que la ment està formada per totes les coses que hem pogut incorporar a través dels sentits, i que en la introspecció és impossible ésser únicament un observador objectiu i fer una mirada “pura” del que ens passa per la ment, ja que tots pensem i interpretem fets que ens han passat d’una manera molt diferent (uns donaran més importància en algun fet, d’altres ni hi pensaran, uns tindran perjudicis per algun fet...) i estem condicionats per aquests. Com deia Nietzsche, “no hi ha dades, sinó únicament interpretacions”.

Inevitablement a l’hora de realitzar aquesta pràctica introspectiva he pensat en Joyce i en la seva obra Ulisses (no l’Ulisses de l’Odissea d’Homer), perquè a l’últim capítol apareix el recurs literari del monòleg interior i l’autor escriu tots els pensaments que té el personatge dins la seva ment; no utilitza cap signe de puntuació (per exemple no diu l’esmorzar, sinó lesmorzar) i la seqüència lògica es perd, fent que sigui una lectura molt complexa.

Aquesta pràctica, que al principi podia semblar poc important i estranya, s’ha acabat convertint en una bona manera de “desconnectar” de tots els estímuls externs a què estem exposats mentre estem desperts i d’aturar-nos a reflexionar en nosaltres mateixos, i sembla mentida tot el que un pot aprendre només parant-se a escoltar. Crec que si som capaços de poder realitzar aquesta pràctica amb il·lusió i paciència estarem més a prop d’aconseguir millorar unes habilitats (com la tolerància, la capacitat d’escolar als altres, l’empatia, la paciència...) que, sens dubte, són fonamentals si algun dia volem arribar a ser bons professionals de la psicologia. A més, una cosa que a mi en preocupa molt i per la qual vaig estar a punt fer una altra carrera és la capacitat que ha de tenir un psicòleg de no deixar-se afectar per tot el que veu a la seva professió, és a dir “d’endur-se els problemes i preocupacions del treball a casa” i crec que si podem disposar d’aquesta capacitat introspectiva, podem veure com ens afecten les coses i poder millorar i solucionar determinats aspectes.